Publicitat
Publicitat

MÚSICA

La Fira de Montjuïc ja és territori Sónar

L'amplitud i la comoditat de la nova seu diürna del festival fan oblidar les estretors del CCCB

És el públic, estúpid. Aquesta és la màxima que hauria de presidir qualsevol espectacle cultural. Res no té sentit si es fa d'esquena als espectadors. La responsabilitat última és de l'artista, però també hi ajuda que la infraestrutura acompanyi. Es tracta que la comunicació entre artista i públic es pugui establir sense interferències alienes, com ara la incomoditat. Després l'artista pot reconfortar, provocar, avorrir o fins i tot violentar l'espectador, que pot decidir quedar-s'hi o marxar. Però si fuig no serà perquè l'espai sigui hostil.

El salt que ha fet el Sónar traslladant l'activitat diürna a la Fira de Montjuïc va en aquest camí, sobretot gràcies a l'amplitud del recinte. Adéu a les estretors del CCCB, entranyables i carismàtiques, sí, però sovint incòmodes interferències. "Volem estar més amples", va dir fa uns dies un dels directors del Sónar, Ricard Robles. D'alguna manera, s'ha dut al Sónar de Dia la disposició física del Sónar de Nit, sense perdre l'esperit diürn que s'organitza al voltant del Village, l'únic escenari a l'aire lliure de la seu de Montjuïc.

El 'poing, poing' d'Evol

L'amplitud comporta una altra millora. El SonarComplex ocupa l'auditori del Palau de Congressos, amb capacitat per a mil persones assegudes que, ara sí, poden seguir còmodament actuacions en què el component visual és essencial, com va passar en el concert del barceloní Wooky, acompanyat per les projeccions que llançava en directe Videocratz. Aquesta primera jornada va tenir un marcat caràcter experimental, amb projectes com ara la Barcelona Laptop Orchestra: nou músics vinculats al departament de sonologia de l'Esmuc que generen sons mitjançant la interacció d'ordinadors portàtils; un procés creador fascinant que es va poder seguir a través de les pantalles.

Inquiet, i molt, és Roc Cisneros. Al Hall, i darrere del projecte Evol, va oferir una divertida desconstrucció de la cultura rave a partir de l'aïllament del poing, el característic patró rítmic del gabber holandès, aquell techno de velocitat inhumana. Per potenciar la intimidació, i sense perdre el sentit de l'humor, va col·locar focus de llum blanca orientats al públic. Era com estar en un after després d'un after . Abans Marc O'Callaghan, àlies Coàgul, va fer un interessant directe de soroll, crits i campaneta, entre un crooner apocalíptic i un profeta mil·lenarista. En qualsevol cas, més reeixit que el concert de Liars, embolicats en una mena de regressió als orígens del so del segell Mute, però amb greus problemes d'expressivitat. Tampoc se'n va sortir Sebastien Tellier al Village amb un dispers electropop eurovisiu amb gratuïts tics heavys.

Mykki Blanco, el cinquè element

Un dels concerts més espectaculars d'ahir va ser el del novaiorquès Mykki Blanco, "el cinquè element" més enllà de qualsevol categoria musical o sexual. Formació bàsica, MC i DJ, i tot el carisma del món per omplir l'escenari amb hip-hop mutant i per esprémer les possibilitats escèniques del micròfon, amb el qual va simular diversos jocs sexuals no precisament convencionals. Blanco va baixar de l'escenari per ballar i fotografiar-se amb el públic, i també va convidar una trentena d'espectadors a ballar dalt de l'escenari. Triomf absolut.

La jornada es va tancar al Complex amb la col·laboració entre el piano de cua (no de joguina aquest cop) de Pascal Comelade i la guitarra de Richard Pinhas. Amb el suport de baix, bateria i una segona guitarra, van tirar endavant una interessant aventura de sons progressius.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT