ÒPERA
Cultura 29/01/2012

Final exitós de la trilogia vienesa de Martín i Soler

Javier Pérez Senz
2 min
Irina Brook firma una escenografia eficaç i sense histrionismes.

'IL BURBERO DI BUON CUORE'

GRAN TEATRE DEL LICEU 27 DE GENER

El Liceu salda el seu deute amb Vicent Martín i Soler (1754-1806) amb l'estrena d' Il burbero di buon cuore [El rondinaire de bon cor], primer èxit vienès de l'autor valencià. Les òperes de l'anomenat Martini lo Spagnuolovan causar furor a la Viena de Mozart, però la posteritat no hi entén de modes: el geni mozartià va acabar amb tots els seus coetanis, condemnats a un oblit no sempre just. S'ha avançat molt, en les dues últimes dècades, en la recuperació de la seva obra -el Liceu ha ofert les dues òperes que formen la seva trilogia vienesa amb Lorenzo da Ponte com a llibretista, Una cosa rara i L'arbore di Diana -, però no n'hi ha prou: si es vol gaudir del talent, la inspiració i l'instint teatral de Martín i Soler, s'ha de canviar el xip i oblidar Mozart, encara que només sigui per tres hores. Jordi Savall ho fa així i dirigeix la seva música donant relleu a la personalitat del músic valencià. L'accentuació, els matisos, l'exquisit diàleg instrumental, el caràcter evocador d'algunes àries, l'originalitat d'una obra que supera les convencions de l'òpera bufa i obre camí a la comèdia lírica. Estrenada amb gran èxit al Burgtheater de Viena el 1786, quatre mesos abans de l'estrena de Le nozze di Figaro -encerta el Liceu alternant els dos títols-, Il burbero és una comèdia netament burgesa, elegant i divertida.

Convé redescobrir Martín i Soler pels seus propis mèrits, no per estar a l'ombra de Mozart, i Savall transmet la frescor i originalitat del valencià, destacant trets peculiars en el ritme, el fraseig, el tractament orquestral i la intenció teatral. També encerta en la proposta escènica Irina Brook, filla de Peter Brook: res d'histrionismes bufs, s'imposa un elegant to de comèdia amable, dins d'una fusteria teatral senzilla, eficaç en la direcció d'actors. Obté un triomf esclatant, com va passar en l'estrena d'aquesta coproducció el 2007 al Teatro Real de Madrid, el baix-baríton aragonès Carlos Chauson, que es consolida com a cantant i com a actor amb una admirable interpretació del vell rondinaire, en un treball meticulós, guiat per una intuïció, un bon gust i una musicalitat envejables. La soprano francesa Véronique Gens va donar vida amb naturalitat, precisió i expressivitat lírica a Madame Lucilla, aprofitant bé les dues àries de lluïment que Mozart va compondre per a la reposició vienesa de l'òpera l'any 1789, escrites amb màxim respecte cap a un col·lega a qui admirava.

La resta del repartiment va rendir a més bon nivell en la segona part. Van guanyar aplom i desimboltura tant la soprano valenciana Elena de la Mercè -delicada Angelina, magnífica en la seva última gran escena- com els dos tenors, el català David Alegret i l'italià Paolo Fanal, i el baix italià Marco Vinco, amb veus una mica justes de volum. A molt bon nivell, per solvència vocal i taules escèniques, la mezzosoprano irlandesa Patricia Bardon i el baríton valencià Josep Miquel Ramon.

stats