Publicitat
Publicitat

Art

Mascarell assegura que la propietat de les obres que reclama Aragó no és discutible

El litigi per l'art sacre entre Catalunya i Aragó s'arrossega des del 1995, quan un centenar de parròquies aragoneses es van segregar de la diòcesi de Lleida per passar a la de Barbastre-Montsó

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, assegura que és "impossible" que les obres d'art sacre dipositades al Museu Diocesà de Lleida i que reclama la diòcesi aragonesa de Barbastre-Montsó canviïn de mans, ja que, segons el seu parer, "el tema de la propietat no és discutible". El conseller ha indicat que "la lectura que fem des de Catalunya és que tot el que hi ha al museu és la labor feta per un bisbe, en benefici que les obres no fossin portades als Estats Units".

"Catalunya no pot admetre que una cosa que ha tutelat, ha respectat i ha cuidat durant pràcticament cent anys, comprat tot de forma correcta i lícita, o donat de forma correcta o lícita, sigui tractat com diuen alguns partits aragonesos. Això no forma part del que és possible", assenyala Mascarell. Per al conseller, el litigi sobre aquestes obres d'art religiós es va desencadenar "de manera fictícia quan es va crear una diòcesi nova i aquesta diòcesi no va fer tots el possibles per diferenciar-se de la diòcesi catalana".

Un litigi que dura gairebé dues dècades

Ferran Mascarell ha recordat que "nosaltres vam proposar un acord que consistia a mirar de compartir les obres sense discutir-ne la propietat". "Quan algú amb ganes de buscar acords governi on cal governar, ja ens ho diran. Mentrestant, per part nostra no hi haurà novetats, no pot haver-n'hi", ha conclòs.

El litigi per l'art sacre entre Catalunya i Aragó s'arrossega des del 1995, quan un centenar de parròquies aragoneses es van segregar de la diòcesi de Lleida per passar a la de Barbastre-Montsó.

Fins aleshores, les 112 obres objecte del conflicte, procedents de les parròquies aragoneses, havien estat sota custòdia lleidatana des que el bisbe Josep Messeguer iniciés la seva adquisició i recuperació a final del segle XIX.La part catalana reivindica la unitat i indivisibilitat de la col·lecció, que justifica per la legitimitat del procés segons el qual es va constituir i per la catalogació de les peces per la llei de patrimoni cultural català.