Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Ferran Cano : "Art i llibertat No poden anar dissociats"

Ell mateix ho anuncià a finals de 2012. Ferran Cano es jubila i tanca les dues galeries, la de Palma i la de Barcelona, obertes el 1973 i el 1989, respectivament. Ara ja té la data: el proper 6 de juliol posarà fi a 40 anys d'una tasca, la de galerista, per a la qual ha demostrat tenir ulls innovadors i un compromís social ferm. Han passat 73 anys des que va néixer a Caracas, on la família s'havia exiliat després de l'afusellament del seu padrí per part de mare, el batle republicà Emili Darder. Ahir va rebre el premi Rotary Mallorca d'Arts Plàstiques.

Opta per la retirada. Necessita un canvi de vida?

Personalment, ja em va bé canviar de vida. Socialment, tot s'ha transformat en els darrers anys, i jo hi ha coses que no vull tornar a viure. Hi ha una involució que em preocupa. El conservadorisme i la censura són iguals avui que quan vaig començar, quan expirava el franquisme. Les posicions i decisions són del tot reaccionàries, només que ara es fa amb una retòrica aperturista i democràtica. No em fa gens d'il·lusió fer passes enrere.

A més, no està disposat a callar, ni quan li atorgaren el premi Ramon Llull el març passat.

Quan em digueren que em donaven el Ramon Llull, vaig tenir dubtes, no sabia si acceptar-lo o no, fins i tot ho vaig consultar amb persones properes. Però finalment penses que no ho vols polititzar... Ara bé, quan allà mateix em vaig veure obligat a escoltar un discurs sobre una gestió política que no coincideix gens amb la realitat, jo m'anava enervant. Això no és Alícia en el país de les meravelles . Només cal sortir al carrer per adonar-se'n.

A què l'obliga el Darder que du com a segon llinatge?

Quan vaig començar a saber qui era el meu padrí, vaig entendre i fins i tot assumir els seus principis republicans: educació, sanitat per a tothom, llibertat, igualtat... Si bé a casa mai no ens fomentaren l'odi, ens contaven una història diferent de la dels llibres. La memòria del meu padrí, els pares, D. Andreu Crespí i molta altra gent que ens envoltava em varen ajudar a ratificar allò que jo començava a veure per mi mateix. En tot cas, del padrí Emili Darder m'he quedat sempre amb dues frases: "Manquen ciutadans" i, sobretot, "per solucionar els problemes, cultura, cultura i cultura".

Hem vingut a parlar de la seva tasca com a galerista i de l'art al qual s'ha dedicat 40 anys. Com hi va entrar?

En arribar a Barcelona, descobresc un altre món. La universitat estava molt polititzada i gairebé tots els meus amics eren contestataris. Vaig descobrir galeries que, encara que custodiades pels grisos, exhibien art contemporani. L'art que vaig conèixer a Barcelona em va fer reaccionar. Els artistes reivindicaven llibertats. Quan vaig tornar a Palma, vàrem inaugurar la galeria 4 Gats Àngel Juncosa, Gerard Matas i jo. Joan Miró ens vigilava de prop i quan va comprovar que compartia el que fèiem, ens va ajudar sempre.

I vàreu ajuntar Miró i Picasso.

4 Gats tenia un logotip picassià i havíem organitzat una exposició de gravats de Picasso. Vaig demanar a Joan Miró si ens en volia fer el cartell per homenatjar el seu amic. "Amb les ganes que vàrem tenir sempre de fer una exposició conjunta, no ens ho demanaren mai. Ara que Pablo és mort, tu em demanes que jo faci una cosa amb Picasso", em va dir. I va fer un cartell fantàstic. Així i tot, tenc un record encara més especial, quan organitzàrem una exposició per recaptar doblers i pagar la fiança d'uns picapedrers empresonats. Miró hi va voler participar i em va demanar que li dugués dos cartells seus que fossin molt polítics. Jo vaig triar el d'Aidez l'Espagne i el d'Amnistia Internacional. Va optar per aquest darrer i a sobre en va fer una obra original. Amb tot el que recaptàrem poguérem pagar la fiança. Conèixer Miró, i comprovar fins a quin punt estava implicat contra la dictadura, és del millor que m'ha passat a la vida.

Franco deia que si els artistes feien la revolució d'aquesta manera, que continuassin.

Bé, però a 4 Gats visquérem no només la censura, sinó manifestacions en contra. En els darrers anys del franquisme, ens censuraren un homenatge a Picasso. Quan organitzàrem un recital de cançó catalana, ens indicaren que només teníem permís per a manifestacions plàstiques. Tota vegada esdevinguda la democràcia, vàrem organitzar a 4 Gats el I Congrés de Cultura Catalana a Mallorca (1976), amb la presència de Joan Miró, Joan Fuster i Francesc de Borja Moll. El dia de l'homenatge a Alberti i Blas de Otero ens pintaren la façana acusant-nos de traïdors. I el 23-F, teníem organitzada la presentació de Latitud 39 i l'haguérem de suspendre. La nostra galeria era un espai de lluita. De fet, els dos locals de Palma que varen rebre més pintades i atacs va ser Llibres Mallorca i 4 Gats.

Què canvià amb els anys 80 i 90?

L'arribada del mercat als 80 va acabar amb les galeries com a espai de resistència. Jo ho enyor. Artistes, galeristes, crítics i gestors vàrem cometre l'error col·lectiu de creure que havíem conquerit totes les llibertats, i es va deixar de banda tota obra o acció que tingués un posicionament social o polític. Vàrem pensar que érem en un país idíl·lic i tot allò va deixar d'interessar. I això que sempre hi ha hagut motius per tenir un posicionament crític. Va predominar la creença que l'art és el mercat, quan l'art és el territori de la llibertat i la transgressió.

Miquel Barceló, Andreu Terrades, García Sevilla, els de Neon de Suro... Molts dels artistes de les Illes varen començar amb vostè, però no els va retenir.

Tot i que va arribar el moment en què el mercat era primordial, he de dir que jo mai no ho he viscut així, ni tampoc no he tengut la pretensió de fer-m'hi ric. Sempre m'ha interessat treballar amb artistes molt joves que tracten temes socials i amb una obra de contingut ètic. Si tota vegada haver-se llançat, han trobat altres espais on els podia anar millor, crec que fins i tot n'he estat content.

Ara que es retira, què els diria als artistes que comencen?

Art i llibertat no poden anar dissociats. No podria creure en un art que seguís les ordres de l'autoritat pertinent. Ho vaig fer en el franquisme i sempre he anat per lliure. El que voldria és animar els artistes joves perquè no es deixin adoctrinar, que no es conformin i que sempre ho qüestionin tot.