Cultura 08/02/2012

Quan érem feliços', o bé crec en el dia d'ahir

Simona Skrabec
3 min
'QUAN ÉREM FELIÇOS', O BÉ CREC EN EL DIA D'AHIR

"Crec en el dia d'ahir", canten els Beatles en la seva inoblidable Yesterday . Aquest "ahir" significa una realitat tan plena i complexa com la que vivim ara, però que ja no és accessible. El dia d'ahir s'ha fos com la neu. Ubi sunt , deien els antics. On són aquelles neus d'abans? Al llibre de memòries Quan érem feliços , Rafael Nadal recorda que el 1962 Girona es va despertar de color blanc. Però explica: "Ja no ha tornat a nevar cap més Nadal. I la neu sempre més m'ha portat una nostàlgia enorme, gairebé malaltissa".

Amb la crònica de la seva família, i de la seva ciutat, Nadal construeix molt més que una postal amb els idíl·lics paisatges nevats de la infantesa. El llibre no és tampoc merament documental, tot i que la reconstrucció d'anècdotes familiars, travessades per grans sacsejades històriques, és feta amb traça i sensibilitat. L'afany del cronista per la construcció d'espais fonedissos, perduts en la boira dels records, inspira tendresa -n'inspira per la seva ingenuïtat-. No basten ni les quatre-centes pàgines d'aquest llibre ni en bastarien mil més per retenir els detalls d'un sol dia amb tots els matisos.

L'autor condueix els lectors sàviament cap a la conclusió, que és el nervi de tota literatura: Nadal planteja la impossibilitat de fixar amb paraules la magnitud de les vivències -tots aquells gustos i olors, i els sentiments- i alhora afronta la necessitat imperiosa de plantar cara al temps i intentar "fixar per escrit un món" perdut.

Les pors infantils o les petites alegries resulten tan fàcils de traslladar que més d'un lector anirà a buscar el seu àlbum de fotos per recordar la tieta soltera o l'oncle xerraire, perquè les històries de Rafel Nadal també els hauran despertat de l'oblit. Així, tot intent de fer safareig portes endins d'una família tan coneguda i influent en la política catalana aviat perd tot l'interès. La pluja a Girona, diu Nadal, no es pot descriure, cal veure l'espectacle en directe i presenciar amb quina solemnitat les aigües baixen per l'escalinata barroca de la Catedral. No recordo haver vist mai com plou a Girona, però, de fet, sí que sé de quina manera hi deu ploure. Tothom que ha viscut ran d'un riu sap el neguit que provoca la pluja insistent i la certesa d'una inundació que s'acosta.

La necessitat de comprendre el passat que guia Rafel Nadal no és la voluntat d'unir en un relat les baules que connecten impassiblement les causes i els seus efectes. La seva escriptura busca un altre enfocament, i també una altra sinceritat. L'autor afronta les seves vivències cara a cara i no té por d'implicar-s'hi emocionalment. Quan l'autor té trenta-vuit anys mor l'àvia, i és llavors quan per primera vegada s'adona que no té claus de casa perquè ella sempre hi era. La presència càlida i comprensiva de l'àvia contrasta amb la impenetrable fortalesa de la mare, que es desviu per tenir sempre tota la feina a punt. Amb el retrat d'aquestes dues dones, tamisat i indirecte, Nadal transcendeix la història particular. N'hi ha prou de recordar País íntim de Maria Barbal per trobar el mateix patró mut de suportar el dolor: l'àvia havia afrontat l'envestida de la guerra, però no va poder evitar que la generació dels fills n'hagi heretat els silencis. L'autor, que en aquesta successió representa el paper de nét, no s'està tampoc de posar a la balança les seves pròpies reaccions i mostra amb valentia la seva incapacitat de comprendre la necessitat d'oblit que tenien els pares.

La novel·la arrenca amb una bonica escena onírica en la qual el narrador, encara infant, és en una coneguda pastisseria i no se sap avenir de tantes llepolies que l'esperen ben arrenglerades dins les vitrines. El desig de narrar que ha impulsat la novel·la deu molt a aquest sentiment de fascinació davant la vida. El relat, un cop fet, en certa manera és sempre frustrant, de la mateixa manera que el nen del somni no pot accedir als xuixos de crema i les torrades d'ametlla que són rere el vidre.

El temps és una bretxa insalvable, però un cop dits tots els noms dels dolços, un a un, la pastisseria de la Rambla potser ja no és només un somni.

stats