La història d'Enaiatollah Akbari s'ha guanyat centenars de milers de lectors a Itàlia. L'escriptor Fabio Geda, encarregat de convertir en novel·la el viatge del petit Akbari -que amb poc més de deu anys va fugir de l'Afganistan, perseguit pel règim talibà, i després d'incomptables peripècies va acabar anant a parar a Torí-, ha tingut temps per racionalitzar l'èxit del llibre, que ha despertat l'interès editorial d'una trentena de països i fins i tot d'una productora cinematogràfica, que ja en prepara la pel·lícula. "La clau de l'èxit d' En el mar hi ha cocodrils (La Galera / Destino) és que explica una història molt dolorosa des d'una mirada infantil. És aquest doble component el que l'ha convertit en una història universal", explica Geda, que durant anys s'ha dedicat a treballar amb menors en risc d'exclusió social: "Ho vaig deixar l'any passat. Treballar en pisos d'acollida és una feina meravellosa, però desgasta molt".
Recordar una altra vida
Geda va conèixer Enaiatollah Akbari l'any 2007, durant la presentació del seu primer llibre, Per il resto del viaggio ho sparato agli indiani (Instar Libri), on explicava el viatge d'un nen que marxava d'Itàlia a l'Índia per retrobar-se amb el seu avi, una història que es desplaça en la direcció contrària que En el mar hi ha cocodrils . "L'Enaiatollah se'm va acostar i em va explicar la seva història. Em va colpir molt pel to lleuger i gairebé irònic que feia servir", diu Geda. La rèplica d'Enaiatollah -que va deixar passar sis anys entre l'epopeia viscuda i la narrada- és automàtica: "No podia explicar-ho de cap altra manera. És així que recordo com vaig haver de marxar del meu país".
Per endinsar-nos en la novel·lització de la vida d'Akbari cal, en primer lloc, abandonar la concepció d'un temps pautat i precisable: "No puc dir amb certesa quan vaig néixer, no hi ha registres civils ni res que s'hi assembli, a la província de Ghazni", llegim a la primera pàgina del llibre. De seguida sabem, també, que la mare d'Enaiatollah deixa el seu fill a Quetta (Pakistan) i se'n torna cap al seu país, l'Afganistan. El nen comença llavors un viatge que el porta per l'Iran, Turquia, Grècia i, finalment, Itàlia. "Em sentia obligat a explicar absolutament tot el que em va passar", diu Akbari. "Sé que és dur explicar experiències íntimes, però era l'única manera d'exposar la situació de molts immigrants. No podem deixar que ens escupin a la cara... A qualsevol país europeu hi ha immigrants, i tot sovint només se'ns identifica com a delinqüents: poca gent es pregunta pels motius que porten algú a marxar del seu país, les circumstàncies en què se n'ha anat i com ha aconseguit arribar a un altre lloc".
En el cas d'Enaiatollah Akbari, els talibans hi van tenir molt a veure: van ser responsables indirectes de la mort del seu pare, van perseguir la seva mare i van acabar amb l'escola on estudiava i amb el seu professorat. "Hi ha moments en què no em sentia prou capacitat per seguir escrivint", recorda Geda. "L'escena de l'assassinat del director i del professor de l'escola és una de les més colpidores del llibre. La intensitat emocional era tan alta, en moments com aquest, que calia anar amb molt de compte. Tot i aquestes dificultats, l'experiència d'escriure En el mar hi ha cocodrils ha estat molt gratificant: m'he adonat que escoltar l'altre és gairebé un fet revolucionari".
Tornar a néixer
Enaiatollah Akbari va recórrer més de 5.000 quilòmetres abans d'arribar a Itàlia. Per aconseguir-ho, es va valer de tots els mitjans possibles, va fer amics, en va perdre i també va descobrir que el mal és una característica tan humana com el bé. "He estat una persona molt afortunada, i en sóc conscient. També per això era important explicar la meva vida", diu Akbari, que reconeix que l'experiència de llegir la seva pròpia història ha estat "meravellosa": "El llibre és l'àlbum de fotografies que mai no vaig tenir".
