OBSERVATORI
Cultura 28/01/2017

Esperam, esperàvem

i
Cristina Ros
3 min
Esperam, esperàvem

Hem sol·licitat fons de l’impost de turisme sostenible per rehabilitar i donar ús a les Torres del Temple. Esperam que s’inclogui entre els primers projectes que es finançaran amb la recaptació de l’impost. Així, podríem emprendre una rehabilitació molt necessària i que fes part d’aquesta xarxa de museus de la ciutat”. Aquestes paraules, pronunciades pel regidor de Cultura i Patrimoni de Palma, Llorenç Carrió, en una entrevista que li vaig fer el passat mes d’octubre encara són avui un desideràtum, el desig que de moment no es complirà, o no durant el 2017, ja que l’ecotaxa ha girat l’esquena a les propostes de recuperació i manteniment del patrimoni cultural o històric.

No ho vaig reproduir en escriure l’entrevista, però sí que tinc anotat com el regidor, quan jo li vaig demanar si ajudaria a l’entesa i a la coordinació el fet que les institucions estiguin governades per les mateixes formacions polítiques, ell no va dir ni sí ni no, però sí que això facilitava el treball conjunt en la detecció de les necessitats i prioritats, i que en aquest sentit feien feina plegats.

Ara ja sabem que aquell “esperam” de Llorenç Carrió s’ha convertit en el mateix “esperàvem” que tantes vegades hem de pronunciar quan pensam en temes culturals aquesta legislatura. Els qui han repartit l’ecotaxa han considerat que el patrimoni històric de les Illes mereix menys del 8% de la inversió dels fons recaptats. Significatiu.

Necessitats que s’arrosseguen

La reforma de les Torres del Temple, que el mateix Carrió considera una necessitat, com el seu antecessor en el càrrec, Miquel Perelló, ho considerava una prioritat de legislatura, haurà d’esperar. I això no és tan important pel fet que retura el projecte de Cort de repartir entre el Casal Balaguer, Bellver i el Temple distints aspectes del que anomenen “xarxa de museu de la ciutat”, sinó perquè comença a fer massa anys que les torres d’orígen islàmic estan apuntalades i amb un greu deteriorament estructural. Si passam un parell de legislatures més, aquest BIC, que no ha estat considerat com a tal pels adjudicadors de la recaptació de l’impost turístic, perilla que no pugui relatar la història de la ciutat ni la de l’illa de Mallorca. I això que les figures de màxima protecció patrimonial existeixen perquè ningú no oblidi que la seva conservació és prioritària.

Les Torres del Temple no són l’únic projecte patrimonial que ha quedat sense el finançament esperat. Tampoc el tindrà el convent de Sant Domingo de Pollença, que al marge del valor històric és un centre de dinamització cultural, exposicions a la capella i seu del Festival de Pollença al claustre. Igualment s’han deixat de banda el patrimoni arqueològic de Son Fornés a Montuïri, la restauració del castell de Sant Nicolau a Ciutadella, una de les fases de rehabilitació de la Misericòrdia a Palma, els molins fariners de Costitx, la promoció turística de la Fundació Pilar i Joan Miró o, entre d’altres, la rehabilitació de l’edifici de la Defensora Sollerense, que és essencial per explicar un patrimoni industrial escàs però molt interessant a la vall de Sóller, sempre focus d’atracció per al turisme. La manca d’aposta per qualsevol d’aquests projectes patrimonials també és significativa.

Com ho és que un govern que assegura creure en el petit comerç no hagi atès la voluntat de Palma de protegir, amb fons de l’ecotaxa, els establiments emblemàtics que la ciutat veu, no només que tanquen portes, sinó que canvien totalment la seva fesomia, deixant-la sense memòria. Promoure aquesta conservació, per Cort, només tenia un cost de mig milió d’euros. Però ni això.

El repartiment dels pressuposts és el dibuix més precís dels interessos, les prioritats i les preocupacions de tot govern. Igualment ho és el repartiment d’una recaptació com la de l’impost de turisme sostenible, que ja havia anunciat prioritat per solucionar els problemes hídrics, que hi són però una no sap si és l’ecotaxa la que els ha de posar fi. En tot cas, una vegada més, ens han deixat clar que la cultura és el darrer mot del credo d’aquesta legislatura, tot i que abans d’eleccions s’havia promès que es trobaria entre les prioritats. D’aquí que de l’esperam hàgim passat amb tanta celeritat a l’esperàvem. Amb el temps que queda, ja es fa molt, però molt difícil que puguem esperar-ne massa més.

stats