Publicitat
Publicitat

Escriure a quatre mans

La creació literària sol ser una activitat individual. Però alguns autors constaten que és possible compartir-la, i amb èxit. Com s'organitzen per treballar? Quines són les seves estratègies? I els vicis? Els exemples van des del detectiu Flanagan fins als llibres d'economia.

JAUME RIBERA I ANDREU MARTÍN: 'FLANAGAN FLASHBACK'

"Ell escriu les consonants i jo les vocals", diu sovint Jaume Ribera quan li pregunten la fórmula que utilitza per escriure conjuntament amb Andreu Martín -han escrit plegats 28 llibres, la major part dels quals de la sèrie Flanagan-. Mai no han revelat la fórmula. I si el periodista insisteix a conèixer-la, l'evasiva és total: "Cada novel·la requereix un sistema diferent", afirma Andreu Martín.

Andreu Martín i Jaume Ribera es van conèixer quan tots dos eren guionistes de còmic de l'editorial Bruguera (aquí hi ha la llavor d'aquest prolífic tàndem literari). Després que la seva primera obra a duo, No demanis llobarro fora de temporada , guanyés el Premio Nacional de literatura infantil i juvenil, van començar a fer llibres junts. Martín i Ribera reconeixen que treballar junts és més pesat que fer-ho individualment, però també més enriquidor. "Haver de respondre davant una altra persona de les teves ocurrències, haver d'acceptar que una altra persona pot tenir idees millors que les teves, és un exercici molt sa", diu Ribera. Pel que fa als requisits a l'hora d'escriure llibres entre dues persones, Martín afirma que "els dos escriptors han de tenir els mateixos gustos, les mateixes intencions. A més, cal practicar una crítica profunda i despietada. I això implica exercitar la humilitat, que és una de les virtuts que més escasseja en el gremi dels escriptors". Amb el detectiu Flanagan -un teenager que estudia a l'institut i que té els problemes propis de la seva edat-, Martín i Ribera segueixen els passos dels francesos Pierre Boileau i Thomas Narcejac, creadors de moltíssimes novel·les policíaques a duo, algunes traslladades al cinema.

AGNÈS ROTGER I NÀDIA GHULAM: 'EL SECRET DEL MEU TURBANT'

"La Nàdia va posar-hi el contingut i jo la forma", diu Agnès Rotger, coautora d'El secret del meu turbant , una novel·la basada en la història real de la Nàdia, una afganesa que quan tenia 8 anys va patir greus ferides a causa d'una bomba i quan es va instaurar el règim talibà a l'Afganistan va decidir fer-se passar per home per poder portar un sou a casa. "La idea de fer un llibre per explicar la seva vida va ser de la Nàdia, però no tenia prou domini del català per escriure'l ella", explica l'Agnès, que ja tenia una petita experiència prèvia pel que fa a l'escriptura a quatre mans ( Ja sóc mare , d'Agnès Rotger i Lara Toro). "Vaig fer una llista de temes a tractar: els atemptats de l'11 de setembre del 2001 a Nova York, l'opressió de les dones exercida pels talibans... Creia que havia de respondre a les preguntes que es farien els lectors occidentals com jo, però de seguida em vaig adonar que el millor era que ella parlés sense cap guió. Quan se sentia més còmoda era parlant de la seva infantesa", explica Agnès Rotger. " Vaig tenir la temptació d'autocensurar-me en alguna cosa que m'explicava perquè posava la pell de gallina i creia que podria desequilibrar el llibre, fer-lo massa dur i que seria difícil d'empatitzar amb la protagonista, com quan em va explicar que havia amenaçat de posar una bomba quan no la deixaven apuntar-se a l'escola. Però després vaig entendre que calia explicar-ho i posar-ho en context. En això, el fet que fos novel·lat hi va ajudar". El secret del meu turbant s'ha traduït al castellà, al portuguès, al basc i fa poc a l'italià. I és a punt de veure la llum la versió polonesa.

CARLES TORRECILLA I JORDI BASTÉ: 'EN EFECTIU O AMB TARGETA?'

A més de la novel·la, en biografies, assajos i obres periodístiques són habituals els llibres compartits. 100 motius per ser del Barça és un dels nombrosos títols recents de llibres fets a duo. Està signat per Armando Luigi Castañeda i Andreu González Castro, aquest últim força avesat a escriure a quatre mans, ja que és autor de la novel·la històrica Bon cop de falç! , escrita conjuntament amb Ramon Gasch, i Premi Nèstor Luján de novel·la històrica 2011. També n'hi ha en l'àmbit del teatre ( Radiacions , de Julià de Jòdar i Enric Juliana). Pel que fa als llibres de divulgació, cal destacar la iniciativa de Carles Torrecilla, professor d'Esade, i de Jordi Basté, periodista, que han escrit dos llibres amb l'objectiu d'acostar l'economia a la gent: Crisi, mentides i grans oportunitats i En efectiu o amb targeta? , i ja estan pensant idees per fer el tercer. "En lloc d'explicar conceptes com l'elasticitat de la demanda, els intangibles, l'orientació a solucions i no productes… tractem de resoldre els dubtes d'economia que té la gent i ajudar a estalviar i consumir millor", explica Torrecilla. Per fer-los, van dedicar-hi unes quantes sessions maratonianes: Jordi Basté anava preguntant a Carles Torrecilla, i el martiritzava amb preguntes i més preguntes fins que estava convençut que quedava tot ben entès.

EDUARD MÁRQUEZ I ARTUR LAPERLA: 'LA XXL I L'OCTET MALEÏT'

En la literatura infantil i juvenil abunden força obres a quatre mans. No paren de publicar-se'n. Una de les novetats d'aquest Sant Jordi és Tornaran a buscar-me , un thriller escrit pel binomi Josan Hatero - Use Lahoz que es va endur l'últim Premi la Galera Joves Lectors -el jurat del qual està format per 250 nens i nenes-. Alguns autors que ja han assaborit la mel de l'èxit s'aventuren a fer literatura infantil amb un altre soci i, en alguns casos, assoleixen vendes superiors. Eduard Márquez combina la literatura per a adults amb la infantil. Ha fet per a nens un grapat de novel·les tradicionals i també de novel·les gràfiques, amb Artur Laperla. El seu mètode de treball sempre és el mateix: "A partir d'un guió inicial de la història, dividida en capítols, ens reunim per distribuir les pàgines, per omplir-les i per decidir, en funció de les necessitats de cada episodi de la col·lecció, quina part s'escriu amb paraules i quina amb il·lustracions", explica Márquez. "Quan ho tenim en esborrany, ho revisem, ho corregim i fem l'encaix final".

JOAN LLONGUERAS I MERCÈ MASNOU: 'KADINGIR. EL SENYOR DE ZAPP'

"Diem que ens passem la patata calenta quan ens passem de l'un a l'altre capítols a mig fer", explica Mercè Masnou, que ha escrit amb Joan Llongueras -20 anys més jove- El ceptre de Zink i El senyor de Zapp . "En cadascun d'aquests dos llibres de ciència-ficció i fantasia hem seguit un mateix patró: l'esquelet de la novel·la, dividida en quaranta capítols, ha estat fruit de l'acord entre tots dos. Una vegada acabat el text, la Mercè ha fet d'amfitriona a casa seva i hem llegit en veu alta tot l'original. Aquest ritual pot començar a les 6 del matí i acabar a les 11 o a les 12 de la nit", explica Llongueras. Els dos autors tenen el propòsit de continuar la saga amb dos títols més: El cas Shapla i El quart poder .

La gestació del tàndem Llongueras-Masnou és ben singular. Joan Llongueras i Mercè Masnou havien fet paròdies de llibres de Harry Potter. Gràcies a internet, la Mercè va contactar amb el Joan. "Vam citar-nos a cegues en un restaurant de Sant Cugat. Jo no sabia ni que fos un noi, perquè publicava els còmics de Harry Potra (l'alter ego de Harry Potter) amb el nom de Jun. Uns mesos més tard, prenent un dia un cafè a Mataró, vam començar a posar els fonaments de la saga Kadingir, partint d'idees prèvies que tots dos teníem i no havíem arribat a desenvolupar", recorda la Mercè. Els lectors de les novel·les de Llongueras i Masnou -fins i tot els que coneixen els dos autors personalment- per més que s'ho proposin no tenen manera de dilucidar qui dels dos ha abocat una determinada idea, frase o escena literària. És un dels al·licients dels llibres a quatre mans.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT