Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

Escriure o no fer res, aquesta és la qüestió

El senyor Martí, en pau descansi, es declarava sempre català, catòlic i d'Horta, i era un devot lector dels articles de Montserrat Roig a la contra de l'Avui, que van sortir pràcticament fins a la mort de l'escriptora, ara fa vint anys. La Montserrat es declarava dona, catalana, d'esquerres i de l'Eixample. A part de la catalanitat, que no és poc, no tenien res més en comú, però el senyor Martí la llegia amb fruïció. I jo també. I molta gent més.

Amb el mateix interès he llegit ara Diari d'uns anys (1975-1981), un recull d'articles, la majoria de Mundo Diario i Guía del Ocio, que l'autora va deixar preparat en una carpeta i que ara l'editor Quim Torra ha rescatat de l'Arxiu Nacional. Dels textos en surt una Montserrat Roig combativa, que expressa ja els primers desenganys de la Transició, que desconfia de la nova classe política -"l'autèntic test per a creure't, d'ara endavant, els polítics, és saber d'on treuen els calés"-, que reivindica la memòria dels perdedors -els exiliats, sobretot- i que vol exercir la seva catalanitat i la seva condició de dona amb tota normalitat, cosa no gens fàcil.

És la Montserrat Roig candidata pel PSUC però que no fa escarafalls amb Jordi Pujol i que glossa la mort de Josep Pallach, la columnista que surt en defensa de la qualitat literària de Manuel de Pedrolo i de la dignitat artística d'El Molino. Fins i tot s'atreveix amb els menjacapellans: "Quan els no creients deixem de ser uns ressentits contra l'educació religiosa imposada i comencem a mirar la religió no com una cosa que cal desbaratar i destruir per sobreviure personalment, ens adonarem que tota pràctica religiosa pot tenir uns valors positius per se".

Des d'una militància catalanista i d'esquerres, però lliure i heterodoxa, ens desmitifica l'heroica Transició ficant-nos de cap en els petits grans debats de l'època.

Mentre diumenge passat esgotava les darreres pàgines del llibre, em va despertar la veu professional d'una guia envoltada d'atents ciutadans. Venia del carrer i parlaven de la Roig. S'havien aturat al portal del costat de casa, on va viure de nena l'escriptora i on, fins fa poc, encara podia veure la seva mare nonagenària, Albina Fransitorra, lectora voraç, sempre al balcó del pati interior amb un llibre a la mà. Ara s'està en una residència.

Per un moment em vaig imaginar que l'Albina, la Montserrat i el senyor Martí la feien petar, com si fossin vells coneguts, i que ella s'acomiadava de la mare i l'admirador amb sincera murrieria: "L'única cosa que m'agrada fer (a part de no fer res) és escriure".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT