Escriure per necessitat o per obligació?

Barcelona“Estic tip de llegir llibres protagonitzats per un narrador escèptic, una mica misogin i capaç de deixar anar aforismes brillants -diu el mexicà Antonio Ortuño-. La repetició m’avorreix cada vegada més, tant pel que fa a les lectures com en relació amb el que escric”. Tot i acabar de fer 40 anys, Ortuño ha publicat set novel·les i quatre volums de contes, l’últim dels quals, La vaga ambición, acaba de guanyar el cinquè premi Ribera del Duero, que, dotat amb 50.000 euros, és el més generós que s’atorga en castellà a un llibre de narrativa breu. Enguany s’hi havien presentat 845 mecanoscrits, i entre els autors finalistes hi havia Elvira Navarro i Patricio Pron.

“ La vaga ambición és un canvi de registre important -comenta-. Si volien que escrigués una novel·la amb un enfocament polític i moral sobre el meu país, anaven equivocats: em van sortir sis narracions protagonitzades per un mateix personatge, Arturo Murray, i no tenen gaire a veure amb l’actualitat”. Ortuño les va escriure “simultàniament”, encara que tenen tons força contrastats. A la primera, Un trago de aceite, Murray és segrestat pel seu pare i viatgen fins a una misteriosa propietat on de seguida arriben un grup de convidats intrigants. El nen, que acaba de guanyar un concurs literari gràcies a un conte, acaba presenciant la tortura d’una noia per part d’un altre adolescent i, de retruc, també tasta el cinturó de l’agressor. La víctima li demana que algun dia escrigui aquesta història, i el narrador en aquells moments no sap com respondre. A la segona, El caballero de los espejos, Murray es remunta a un record anterior, la traumàtica experiència de com va començar a copiar el Quixot fins que se’n va cansar i va començar a improvisar peripècies. El plaer d’escriure es va convertir en malson quan el seu cosí gran li va prendre els fulls i el va tancar amb clau a dins d’un armari. El va humiliar llegint-li en veu alta les pàgines que havia escrit: “ Mi primo no sería una lumbrera, a sus diecisiete años, pero para cagarse en mis paginitas sería acertado y feroz ”, hi llegim. Molts anys després, quan mor la seva mare, el narrador pot venjar-se del cruel cosí, que està arruïnat i necessita diners.

“Els contes del principi parlen de com neix un escriptor, que gairebé sempre comença escrivint per necessitat -diu-. Més endavant, al relat central i el més extens, Quinta temporada, ens trobem que Murray es guanya la vida escrivint guions per a una sèrie èpica, Reinos desaparecidos ”. Ortuño creu que “la figura tradicional de l’autor, en aquest moment específic de la història, es dissol en responsabilitats col·lectives, sobretot en les sèries, que han heretat la idea de la gran ficció decimonònica”. Quinta temporada és la peça més satírica del conjunt: “Si les històries que planteja una sèrie tenen èxit s’allarguen insospitadament i es tornen absurdes -diu-. També es pot donar el cas que cap de les frases que has escrit acabi formant part de la versió final del guió”.

Ensenyar a escriure és possible?

Encara hi ha una situació més extrema: que l’escriptor en crisi -que viu encadenat a mil feinetes per sobreviure- acabi donant lliçons d’escriptura creativa. “El meu mètode va ser anar provant coses i equivocant-me -reconeix-. Mai no vaig considerar aprendre a escriure en tallers literaris, sobretot perquè normalment els professors no han escrit res destacat. Els cursos acostumen a ser molt mecànics, i escriure és una forma radical d’individualisme poc compatible amb això”. Ortuño, que ha estat traduït a deu llengües, pot viure d’escriure des de fa cinc anys -s’havia dedicat al periodisme quinze anys-: “El món literari és força trist i patètic. Hi ha arrogància, despotisme i improvisació. Escriure és una altra cosa: si no m’ho passés tan bé ja ho hauria deixat”.