PalmaEnrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) ha estat guardonat amb el premi Formentor de les Lletres 2014, l’històric guardó dels anys seixanta que va ser recuperat el 2011 per les famílies propietàries de l’hotel Formentor. El premi, de 50.000 euros, reconeix la trajectòria d’un autor en llengua castellana. La cerimònia de lliurament se celebrarà avui vespre al mateix hotel.
Com us prova això de ser un autor consagrat, que rep premis d’hotelers i que és candidat al Nobel?
Quan es va anunciar que havia guanyat el Formentor, em van trucar d’ El País per demanar-me com em sentia. Vaig dir al periodista: “Mira, no ho sé, estic ocupat”. Va ser una cosa raríssima, realment no vaig saber què dir-li. Com em prova? Doncs bé, perquè no té per què provar-me malament. I perquè tampoc no ha canviat res: jo sóc el mateix, les circumstàncies també. A l’octubre vaig a Suècia per participar en un festival literari, i tots els diaris suecs publiquen que sí, que sóc candidat al Nobel. Llegeixo la notícia amb molta naturalitat, però en realitat és molt rar. Ara: a mi tot m’ha semblat sempre molt rar…
Dieu que no heu canviat. La literatura espanyola sí que ho ha fet? Ara és menys realista, aposta més per les provatures personals?
La crítica literària més ortodoxa continua sent igual que quan jo vaig començar, amb les mateixes idees del que ha de ser un llibre. S’haurien de fer llistes de crítics. En una hi hauria els que pensen que la novel·la ha de reflectir la societat (els hereus de Lukács), en una altra els que pensen que ha donar testimoni d’una època (com Thomas Mann), en una altra els que la volen més lúdica i atemporal (com Gombrowicz)…
Com a lector, us interessa tot?
Jo he fet articles a favor del realisme. Perquè m’agrada, però també per infiltrar-me en les files enemigues. M’agraden els autors que m’ho fan passar bé. La curiositat i l’humor són essencials en la vida i, per tant, també són essencials en la literatura.
Per què és important l’humor?
Per prendre distància i per riure’s d’un mateix. També per riure’s, amb empatia cervantina, de l’estupidesa humana, que és l’estupidesa de tots, ningú se n’escapa. Em moc pel terreny del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, que al seu torn ve del Quixot. Després de Cervantes, la curiositat i l’humor són poc presents en la literatura espanyola: “Castilla desprecia cuanto ignora”… La curiositat i l’humor són més de vora de la mar que de terra endins. Potser perquè els pobles mariners estan més oberts al món que els de l’interior, on tot és més dur i sec. El segon cognom de Cervantes, Saavedra, és gallec. Si els anglesos no haguessin descobert el Quixot, hauria estat oblidat.
Us declareu autodidacte.
Sí. Vaig estudiar Dret a la Universitat, per tant no vaig fer Filosofia ni Literatura ni Història. Em vaig formar llegint pel meu compte, sobretot llibres francesos.
Haver estudiat Dret us emparenta amb molts novel·listes, des de Balzac fins a Pla i García Márquez.
Haver estudiat Dret m’emparenta amb l’absurd. No m’interessava gens. Una nit vaig baixar al carrer, amb una capa perquè ningú no em reconegués, i vaig tirar en un contenidor tots els llibres de Dret que havia acumulat. Així vaig liquidar la meva relació amb el Dret, com qui comet un crim sense mala consciència.
A Kassel no invita a la lógica reflexioneu sobre l’avantguarda. Encara és possible ser avantguardista?
L’avantguarda és un intent de tornar als orígens quan els escriptors i els artistes ja s’han professionalitzat i fan obres avorrides i molt semblants les unes a les altres. És un intent de tornar enrere per fer les coses d’una manera diferent. Ara l’avantguarda no existeix, segurament, en el sentit que no és possible fer del tot tabula rasa.
Sona molt clàssic.
El que sí que es pot fer és recuperar el que està perdut o oblidat. En el discurs del premi Formentor, proposaré buscar el negatiu -com el negatiu del cel·luloide- de tot el que s’ha escrit. Ho va dir Kafka en un aforisme: “El positiu ens va ser donat en néixer. A nosaltres ens toca fer el negatiu”.
No creieu que ja estigui tot fet...
Macedonio Fernández té una frase molt divertida que diu: “ Ya está todo hecho, le dijeron a Dios antes de la Creación. Sí, ya lo he oído, replicó Dios, pero dejadme empezar ”. És justament això. El concepte d’innovació, ara, sí que està passat de moda. Ja només innoven els fabricants de sabates, avui.
La singularitat, en literatura, és una virtut?
De mi al principi deien que era “ un raro de la literatura española ”. Accepto que jo, personalment, era una mica rar, però no el que escrivia. La singularitat, en canvi, sí que em sembla un atribut propi de la literatura que té interès. Un llibre interessant no es pot confondre amb cap altre.
Sou un escriptor molt més intel·lectual que sensible o emocional. Hi esteu d’acord?
Sí. Però demà mateix puc fer un article defensant l’emoció en la literatura i així dinamitar la teoria.
Com usau la realitat en la vostra narrativa de ficció?
Uneixo realitat i ficció amb una naturalitat absoluta. Les coses aparentment més estranyes són les més reals.
La manera de ser i el tipus de literatura que practiqueu fa que us passin més coses estranyes que a la majoria?
Jo crec que sí, però els amics em diuen que no. Jo ho veig tot rar, però la gent em diu que, en realitat, al meu voltant les coses són normals. Quan vaig decidir canviar de vida i ser més sensat, vaig anar a París per presentar un llibre i la cua de persones que hi havia perquè els signàs un exemplar era la més boja que he vist mai. “És l’última temptació”, vaig pensar.
Per què va ser aquest canvi de vida?
Està relacionat amb la meva joventut allargada i la recerca de l’abisme. No té gens d’interès. Té a veure amb la nit i el descontrol i amb el creure’s immortal.
Heu criticat la ineptitud de la classe política. Els polítics són, en general, pitjors que els escriptors?
Queda clar que els polítics són ineptes, però em molesta molt que una part de la societat critiqui els polítics quan comparteixen els mateixos defectes. També em molesta que alguna gent faci creure que només els polítics són culpables del que està passant.
Diríeu que els vicis del món de la política també són, a petita escala, al món literari: el repartiment de prebendes, l’amiguisme…?
En el món literari tothom es coneix, i això té coses bones i dolentes. Al principi, em pensava que n’hi havia prou de treballar, sol, a la meva, a Barcelona. No vaig trigar a veure que m’havia de moure, si volia que sortissin crítiques dels meus llibres als diaris de Madrid. Escriure des de Barcelona era un inconvenient.
