Quan un compositor troba intèrprets que surten a l'escenari disposats a defensar la seva música amb ungles i dents té l'èxit a l'abast de la mà. En aquest sentit, Enric Palomar (Badalona, 1964) no es pot queixar perquè, tant el director d'orquestra Josep Caballé-Domenech com el pianista Iván Martín es van deixar literalment la pell en l'estrena mundial del seu Concert per a piano i orquestra , obra encàrrec de l'OBC i la Fundació Autor. Es tracta d'una partitura ambiciosa, concebuda en quatre moviments (i no en tres, com indica erròniament el programa de mà), i amb una escriptura rica, complexa i d'aclaparadora força rítmica, que exigeix precisió, virtuosisme i concentració als intèrprets. La nova partitura arriba després d'ambicioses obres en l'àmbit de la música escènica -a la seva òpera La cabeza del Bautista , estrenada al Liceu fa dos anys, s'hi suma ara el ballet Negro Goya , encàrrec del Ballet Nacional d'Espanya que s'estrenarà el juliol vinent al Festival de Granada- i impacta per la seva energia constant.
Hi ha moltes influències en el seu comunicatiu llenguatge, des de la refinada paleta de colors que remeten a l'escola francesa, fins a l'imaginatiu ús de cites i material d'origen popular, que segueix la millor empremta possible, la de Falla i Gerhard. La seva música no avorreix mai. Ben al contrari, és capaç d'animar el discurs concertant amb una allau d'idees, una brillant orquestració i una escriptura solista que ofereix oportunitats de lluïment a granel. Les aprofita de manera admirable el pianista canari Iván Martín a través d'un intel·ligent i molt inspirat ús del seu notable arsenal de recursos pianístics. Tímbricament, el concert ofereix instants màgics, de molt lirisme, encara que predominen el trepidant sentit rítmic i els poderosos contrastos dinàmics. Obra gens fàcil d'equilibrar, va mostrar la perícia, el rigor i la inspiració de Caballé-Domenech, un director català que triomfa en el circuit internacional per mèrits propis.
El programa, amb seductors nexes d'unió entre les peces, es va obrir amb unes vigoroses i ben matisades Danses de Don Quixot , de Robert Gerhard, un dels referents de Palomar, i va assolir un extraordinari nivell en una rutilant interpretació de les Danses simfòniques, op 45 , última obra catalogada de Serguei Rakhmàninov, una altra referència en l'art de l'orquestració. Aquí, Caballé-Domenech va combinar inspiració, calidesa a l'hora de frasejar i recrear l'atmosfera nostàlgica i el desbordant lirisme que respira aquesta música. L'OBC es va lliurar a fons en una versió fulgurant i rica en detalls.
