Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Enric Casasses torna al sud de Suècia

Empúries publica 'Diari d'Escània i Univers endins', un dietari i un poema llarg escrits el 1980

L'any 1972 Enric Casasses va publicar el seu primer llibre, La bragueta encallada . No se'n van tenir notícies editorials fins a una dècada més tard, quan va donar a conèixer La cosa aquella . "Aquells anys eren feliços, em dedicava a escriure, sense pensar gens ni en editorials ni en periodistes", va dir el poeta durant la presentació de Diari d'Escània i Univers endins , que l'editorial Empúries publica ara, tot i que el contingut es remunta a l'estiu del 1980, durant l'estada de Casasses a Suècia a casa de la seva parella del moment, a qui es refereix amb el sobrenom de criatura de llum . "Vaig passar uns mesos a Escània, en un lloc de camp que no era ni un poble -fa memòria el poeta-. Allà hi vaig escriure un diari durant poc més d'un mes i, simultàniament, un poema llarg a l'estil de La cosa aquella ".

Poc després de tornar del viatge, Casasses va passar a màquina el diari i el poema. Va quedar-se el manuscrit del diari -que es pot veure al museu de Sant Pol de Mar fins a l'abril-, però va llençar la part en vers, Univers endins . Els problemes van començar quan va perdre el mecanoscrit dels dos textos, que havia ficat en un sobre que portava per títol Ortigues i camamil·la . "Anava molt despistat, aquells dies, segurament més i tot que ara -escriu al pròleg-. No sabia ni si realment havia donat el sobre amb els dos textos a algun conegut lletraferit o a algun amic, o si me l'havia descuidat en un cafè [...]. Irregularment, cada uns quants anys, m'he trobat tornant a remenar piles de papers i racons de casa els pares o de casa meva, amb l'esperança d'haver-me equivocat i de trobar el sobre o entre dos papers més grossos, però res".

Un manuscrit perdut 30 anys

Preocupat per aquesta desaparició, Casasses va arribar a escriure "un plany pel poema perdut", en què imaginava els diferents destins que el text podia haver patit. L'exercici no va servir de res. Tampoc hi ajudava haver perdut el contacte amb la "criatura de llum". "L'última notícia que en vaig tenir és que s'havia casat amb un cherokee i vivia en una camioneta a Dakota", diu l'escriptor abans d'anunciar que l'any 2010 la seva sort havia començat a canviar quan una amiga, Maite Ninou, s'hi va posar en contacte. "Em va dir que, fent neteja, havia trobat un sobre meu on hi deia Ortigues i camamil·la ", explica Casasses.

Tres anys després, els dos textos arriben a les llibreries amb molt poques puntualitzacions al mecanoscrit, afegides com a notes a peu de pàgina. Fins ara, Casasses ha publicat llibres de poemes ( Calç , Uh , Plaça Raspall , Bes Nagana ), reculls d'articles ( El poble del costat ), obres de teatre ( Do'm , Monòleg del perdó ) i discos, acompanyat de Pascal Comelade ( La manera més salvatge , N'ix ), Manel Pagès (El pa de navegar ) i Triulet ( Tira-li l'alè ). Diari d'Escània mostra una nova cara creativa de l'autor, la dietarística. "Només he portat diaris en moments molt puntuals. Hi ha el d'Escània, un que vaig fer a la Barcelona dels 80 i un de finals dels 90 sobre una expedició a Moscou: primer hi ha unes cent pàgines dedicades al Quadrat negre de Malèvitx, i després el viatge a Rússia", assegura Casasses.

Esmolar les dalles

El diari suec arrenca el 16 de juny del 1980, quan Casasses i l'avi de la criatura de llum comencen a esmolar les dalles per segar el jardí. "No sé com ens enteníem, amb l'avi, perquè l'anglès de l'un i de l'altre eren justets, però durant tot el mes em va anar ensenyant el seu món -explica Casasses-. Llavors, de sobte, va morir d'un atac de cor. Durant la vetlla vaig conèixer tota la família. Resulta que tenia una llibreta amb l'últim mes de vida de l'avi, però estava escrit en català. Hi havia una mica de tensió..." La mort fa acte de presència tant al dietari com a Univers endins , un poema de 862 versos que desafia l'extinció fent referència a diverses maneres de morir, com ara "l'esma que se'n va" o "el càncer que ve". El temps és un altre element estructural de Diari d'Escània , ja sigui a través de les visites a un rellotger, de l'observació de rellotges històrics o de la consulta d'un llibre de Miquel Palau sobre l'art de construir rellotges de sol.

La compartimentació de la vida segon a segon contrasta amb la llibertat i indiferència de la natura: Casasses escodrinya els boscos i els animals que hi campen, fa quatre diners recollint maduixes i es deixa seduir per alguna llegenda protagonitzada per éssers sobrenaturals. "El punt de faula del diari és degut al món rural suec. En aquella època encara portaven posats els trols i els follets", admet el poeta, que dedica una entrada a comentar els estralls del turisme a la Costa Brava en contraposició al que passava a Escània. "Els suecs -continua- van saber introduir el progrés i la modernitat sense trencar amb el món antic. Les cases de pagès que vaig visitar estaven perfectament equipades, però tenien l'aparença de sempre. El camp també el veia més sencer que aquí. No sé com deu haver acabat, actualment, potser per això no hi he tornat més".

En una de les notes a peu de pàgina, Casasses comenta que quan la llengua catalana hagi desaparegut es posarà de moda. "No és un comentari pessimista. El català és l'única cultura plena sense estat del món. Si la llengua desapareix, ens farem famosos. Si no ho fa, voldrà dir que hem continuat resistint. Això vol dir que, d'una manera o altra, ens acabarà anant bé", diu.