Enhorabona i gràcies

Pollença.- Tot i que encara manquen dos concerts per acabar el 56è Festival de Pollença, resulta evident una cosa: sabien perfectament no tan sols el que no volien, sinó també el que volien, per la qual cosa anaren a cercar els que ho podien fer, i està clar que, independentment del resultat dels propers concerts, que serà bo, han aconseguit el seu objectiu. Enhorabona i gràcies, si més no per seguir un camí, per traçar una línia, marcar una trajectòria, clara i precisa, un tarannà que ja voldríem, fins i tot en un percentatge molt inferior, per als estaments ‘supraculturals’, o hauríem de dir ‘infraculturals’, que ens governen. Està clar que aquest desig, aquesta legislatura, no té gaires possibilitats de complir-se. Però aquesta és una altra història en la qual els que haurien de parlar callen, per si cau una almoina. Instint de supervivència, segurament, que no ha pogut superar Res de Res&En blanc i ha mort d’inanició. Des d’aquí, una abraçada trista i solidària per a una companyia cabdal del nostre teatre.

Part important de l’enhorabona i les gràcies és poder sentir i escoltar el pianista brasiler Nelson Freire al claustre de Sant Domingo. Hieràtic, concentrat, senzill, com una immensa majoria de pianistes, que quan surten sembla que l’únic que desitgen és que els seus dits es posin en contacte amb les tecles del piano. I així ho va fer Nelson Freire, tot just després que la megafonia anunciàs que hi hauria un canvi de programa: el músic no interpretaria Vers l’azur, de Zygmunt Stojovski, substituïda per una peça d’Hèctor Villa-Lobos, de qui ja havien anunciat Branquinha, Pobresinha i Moreninha, que pertanyen a La pròleg do bebé, segurament el compositor menys interessant de la vetlada, sobretot si el comparam amb la resta. Per començar, Johann Sebastian Bach amb una sèrie de transcripcions per a piano, fins a quatre, la prova més definitiva de l’inabastable talent de la seva música, que ha anat travessant el temps de tal manera que ha sofert una metamorfosi enriquidora sense perdre l’essència, sense perdre la combinació àuria, de ritme i harmonia. Tècnica impecable, segura, la de Nelson Freire, encara una mica fred, distant, fins i tot en la interpretació de la reconeguda Jesu bleibet meine Freude que tancava. Bach. Continuà, gairebé sense pausa, amb una de les melodies més sublims de Robert Schuman, Fantasia en do major op. 17, però mancada de la intensitat necessària pel que fa al pianista, perfeccionisme en comptes d’entusiasme. I així acabà la primera part d’un concert, així i tot, de primer nivell.

A la segona part, amb Villa-Lobos com a primer protagonista, la correcció continuava sent la constant, fins que arribà la Sonata en si menor, de Frederic Chopin, i vaig recordar una frase del pianista que deia que “Quan estàs a gust, el públic reacciona”. I el públic va reaccionar amb la interpretació de la sonata. Nelson Freire semblava sentir-se més còmode, amb més ganes, més intensitat, més color, com si la versatilitat harmònica de la peça reconduís la interpretació. I el públic reaccionà, i es varen sentir els bravos de rigor, els aplaudiments apassionats, com si de sobte prenguéssim consciència del que teníem a l’abast. I segurament també Freire ho va sentir així i ens va obsequiar amb tres bis: una Mazurka, la núm 13 en la menor; una de les lyric pieces de Grieg, la que va compondre per celebrar les noces de plata, i per finalitzar, Jeunes filles au jardin, de Frederic Mompou. Un vespre brillant en conjunt que va anar de menys a més, o per ventura de més a molt més.

PS: Impecable el paper de Pau Galiana en el programa de mà.