Publicitat
Publicitat

Enamorats de Lindsay Kemp

El genial mim i coreògraf britànic de 79 anys torna als escenaris catalans en una nit memorable al Festival de la Porta Ferrada

L’espectre de La traviata se’ns va aparèixer dissabte a Sant Feliu de Guíxols. Vestit de blanc, amb mirinyac i passes minúscules, avançava cap a la mort. Amb una mirada, un gest minúscul sorgit d’aquell rostre emblanquinat, un estossec contingut i amb Maria Callas cantant Addio, del passato bei sogni ridenti [Adéu, somnis feliços del passat] ens van desaparèixer totes les pors que l’espectacle Kemp Dances, invents i reencarnacions fos una revisió arnada dels èxits passats.

Lindsay Kemp va jugar la carta de la fragilitat i amb la seva tendresa infinita va enamorar les poc més de 200 persones que omplien el Teatre Auditori. Quin gran encert el del Festival de la Porta Ferrada de recuperar el mític ballarí, coreògraf i mim britànic que als anys 70 va revolucionar l’escena internacional i, especialment, la d’una Barcelona que emergia després del franquisme. La seva recreació del personatge de Violetta Valéry ens va fer tornar als temps de l’alliberament gai, quan es va instal·lar a viure a la plaça Reial en aquella Barcelona alliberada i llibertària que desvetllava consciències adormides des d’escenaris com el Teatre Romea -on Kemp va estrenar un impactant Flowers el 1977-, Barcelona de Noche i la Cúpula Venus, de la mà d’Ocaña, Nazario, Copi, Krista Lem, Ángel Pavlovsky i tants altres.

Amb els seus gestos ínfims -una aixecada de celles, un braç ondulant, una boca oberta-, el mim de 79 anys ens va mostrar que conserva una gran forma física i que l’art no passa de moda. A La flor va desgranar un exercici de dansa butoh de pell de gallina, es va convertir en Nijinski per mostrar-nos els dimonis més íntims del genial ballarí dels Ballets Russos i endinsar-nos en el que la bogeria té de real o imaginari, i va acabar enfundat-se en la pell d’un àngel d’ales papallonesques i fluctuants. Dels set invents i reencarnacions que prometia l’espectacle, Kemp en va protagonitzar quatre en solitari en un escenari negre sota un focus zenital que controlava al mil·límetre, en un joc d’ombres i llums de pel·lícula expressionista alemanya.

Un ‘cigne’ intemporal

L’èxit de la nit va recaure clarament en els seus dots interpretatius, ja que la revisió de coreografies com La femme en rouge i Mi vida, interpretades per Daniela Maccari, Ivan Ristallo i James Vanzo, sí que va acusar el pas del temps, una mica naïf la primera, ja superada coreogràficament la segona. Sí, en canvi, que aguanta la coreografia El cigne, molt ben interpretada per Maccari, que, basada en el clàssic de Saint-Saëns, rememora l’ancoratge al passat de la Miss Havisham de Charles Dickens, desgrenyada i de tutú estripat i polsós, que intenta ballar amb una sola sabatilla de punta. Vam comprovar que la icona de l’underground no tira la tovallola. Les seves obres, peces curtes com haikus japonesos, vessen tendresa, originalitat, tristesa i amor, sentiments tan universals com el mateix Lindsay Kemp.