Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

Emmirallat en la indiferència De les galàxies

Tota escriptura és, d'alguna manera, testamentària. És el registre escrit d'una consciència que es debat en un espai i un temps limitats, fent tota mena d'escarafalls desesperançats i rebels piruetes d'enginy, divines o demoníaques. I tot per deixar una estela, que els que vinguin després (vegeu el poema Requesta ) puguin desxifrar, llegir i, amb sort, recordar: això si és que en queden, de lectors, i no queda tot miserablement reduït, com preveu amb irònica terribilitat Miquel de Palol en la Nota introductòria , a un impàvid "camp de cols".

L'autor explica que aquest lliurament és el tercer d'una trilogia que s'inicià amb El Sol i la Mort (1996) i Nocturns (2000). Els quaranta-cinc poemes van seguits d'un Epíleg quasi Epitafi , de greus accents i substanciós des del punt de vista ideològic i filosòfic, en què s'hi pot detectar la flaire del seu darrer assaig, Meditacions des de Catalunya (L'Arquer, 2011). Quan arribi el moment dels exegetes probablement hi haurà polèmica al voltant d'una qüestió que ens neguiteja: ¿fins a quin punt és indestriable l'obra poètica de l'obra narrativa de Palol? En un univers tan clafit d'estrelles (nanes i gegantines), on situem la poesia? ¿Són, potser, taques solars que esclaten en l'astre rei de la seva creació contínua? Formen un tot a part, en una galàxia separada?

Ja tocaria que un editor aplegués la poesia completa de l'autor fins a data d'avui, si més no per poder fer-se una idea de conjunt, i estudiar-ne l'evolució al llarg de quaranta anys. I en això convé discrepar de Palol quan, en l'excurs que fa a la Nota introductòria , s'alinea amb Gabriel Ferrater en la convicció que l'únic important són el poema i el conjunt de l'obra, no pas els llibres. És cert que s'hi alinea sofísticament, perquè acaba fent un matís ("i potser és més que un matís", reconeix) dient que les virtuts del llibre com a unitat en si són diverses i el llibre és, en definitiva, "el vehicle propi dels arguments".

Tanmateix -i invocant de nou el poeta de Reus-, si afirmés que Miquel de Palol segueix la lliçó que Gabriel Ferrater deia que havia après de Bertolt Brecht, allò que "en poesia es pot dir tot", segurament ens quedaríem curts. A aquestes altures, les lliçons acumulades per Palol són unes quantes, i fan feix. Ha après a espolsar-se les plomes i a escanyar les retòriques que li ha semblat, sense miraments de cap classe. Tampoc no dic res de nou si afirmo que Palol ha bastit una logomàquia que fa forat per anar a raure al fons del fons: a l'insondable. Potser és una paradoxa, però és: hi ha fons i hi ha forma. Aquest combat que lliura el poeta actua per centrifugació. Hi ha aquella imatge gairebé hagiogràfica del Poeta barallat amb el Món . Polígraf, grafòman impenitent, melòman erudit, sembla que el vitalisme introspectiu i intel·lectualitzant de l'escriptor hagi virat cap a un nihilisme càustic que pot arribar a ser regenerador, si ho hem sabut llegir. Ara bé, si la música és celestial o infernal, a desgrat del Kierkegaard invocat a l' incipit , és qüestió que cal deixar al criteri de l'oïda dels lectors.

Palol, trasmudat en Polífil contemporani, viatja a tota mena d'averns i acaba renegant de l'Amor, contemplat finalment, amb devoció i horror alhora, des de la peanya d'una apocalíptica saviesa. Com diria Ovidi: " Deus est in nobis / Agitante calescimus illo" ("un déu és en nosaltres / quan s'abranda, ens inspira"). Palol és el rei de l'oxímoron i del quiasme, i manega la llengua amb aquell afany de precisió delirant d'un arquitecte de catedrals que ha d'operar amb la successió de Fibonacci, i alhora capgirar les tapes amb el risc que esclati més d'un matràs. Carrega tintes a base de mordacitat, sarcasme, procacitat sardònica, histrionisme, paròdia, paroxisme apofàtic... Palol configura una poètica dels extrems, en què el nucli del sintagma sempre pot ser un garbuix amb mil caps per desfilar i en què el poeta fa per manera que els esperits més crítics i racionalistes puguin corroir-se en els seus versos. Amb ferrenya amoralitat, un somriure als llavis i un mestratge de traç fi, ens saluda amb un coppolià "Apocalypse Now!"