65È FESTIVAL DE CINEMA DE CANES
Cultura 24/05/2012

Embús a la carretera de Canes

Xavi Serra
3 min
Embús a la carretera de Canes

ENVIAT ESPECIAL A CANESA la carretera , de Jack Kerouac, és la novel·la més emblemàtica de la generació beat , el full de ruta de la contracultura dels anys 50. És una d'aquelles obres que, més que sorgir, esclaten, ho fan amb una força expansiva potser més important que el mateix llibre i es converteixen en una icona de la cultura popular. Sempre s'havia dit que A la carretera era inadaptable al cinema. Ahir, al Festival de Canes, Walter Salles ho va corroborar.

A On the road el cineasta brasiler, conegut sobretot pel melodrama Estació Central de Brasil i el biopic juvenil del Che Diarios de motocicleta , renuncia al problema de traslladar a la pantalla el ritme jazzístic de la prosa de Kerouac, l'escriptura automàtica de puntuació lliure i la síncope be bop . Sense el llenguatge, A la carretera es queda en la trama i els personatges. I amb aquests materials Salles dissenya una pel·lícula que sembla una transcripció -més que una traducció- dels fets de la novel·la, amb un embolcall de cinema d'autor prefabricat: càmera tremolosa, il·luminació natural amb filtres retro per donar-li un toc d'època i un muntatge entretallat.

On the road explica el despertar al món d'uns joves escriptors a través de l'exaltació del moviment i la puresa de la carretera. El nucli del film és la relació entre Kerouac i Neal Cassady -transformats aquí en Sal Paradise i Dean Moriarty-, un vèrtex en el qual es barregen amistat, admiració i rivalitat, i al qual el personatge que interpreta Kristen Stewart afegeix el desig i la gelosia. És un univers de catarsi juvenil en què la veritat s'amaga en un revolt del camí, en un concert de jazz, en un viatge a Mèxic o en una frase de Proust.

Salles diu que volia "anar més enllà del llibre, fent tots els possibles per respectar-ne l'essència, treballant amb esperit d'experimentació permanent amb els actors". A la pantalla, però, és difícil de detectar-ho. On the road s'encomana de la mitologia dels personatges com si fos un biopic de joventut de l'escriptor, però sense èxit a l'hora de transportar l'energia estètica de la novel·la. El resultat és una proposta tan correcta com mancada de transcendència, en què vagaregen Viggo Mortensen en la pell de Bull Lee -que representa William Burroughs- i Kirsten Dunst com l'esposa de Moriarty.

El viatge de Carax a 'Holy motors'

S'esperava amb candeletes -i precaució, no ens enganyem- la nova pel·lícula de Leos Carax, un dels grans directors del cinema francès contemporani, 12 anys després de Pola X , el seu anterior llargmetratge. I no va decebre. Holy motors , presentada ahir, és el retorn en majúscules de Carax, un festí de cinema total que segurament és el film més boig que s'ha vist a Canes aquests dies.

És difícil imaginar en el cinema contemporani una pel·lícula més imaginativa i imprevisible que Holy motors . El fil conductor és el personatge que interpreta Denis Lavant o, més aviat, els personatges que interpreta, perquè en cada parada que fa al llarg d'un recorregut per París en limusina es transforma en un personatge diferent: una iaia geperuda que pidola al carrer, un especialista en captura digital de moviments, un pare de família que recull la seva filla sortint d'una festa...

Atrapat entre el desconcert i la fascinació, un es pot deixar portar per Holy motors com si fos un tren de la bruixa bizarre , però també pot viure-ho com un viatge a través de totes les possibilitats del cinema modern. El film se serveix de gèneres i estils com si fossin colors d'una paleta per crear un collage impressionista de tot el que el cinema pot donar de si avui dia -que, si fem cas a Holy motors , no és poc.

Regust dolç de Bertolucci

La jornada també ha servit en safata un altre retorn d'un clàssic modern: Bernardo Bertolucci, que va estar a punt d'abandonar el cinema per una malaltia i que l'any passat va ser homenatjat d'urgència amb una Palma d'Or honorífica. Ahir presentava fora de competició Io e te , un llargmetratge en què l'autor de Novecento abandona l'ambició d'obres anteriors per acostar-se a l'univers juvenil a través de la història d'un adolescent solitari i inadaptat que, mentre s'aïlla uns dies del món, refugiat en secret al soterrani dels seus pares, rep la visita sorpresa de la seva germana gran.

Amb delicadesa, Bertolucci escenifica la trobada de dues ànimes tristes obligades a mirar-se a si mateixes a través dels ulls de l'altre. Amb alguna escena de gran emoció -el ball amb la versió en italià de Space oddity , de Bowie-, el film no passa de ser una obra menor de Bertolucci, però amb un regust molt més dolç que Somiadors .

stats