El turista que avui arriba a Siracusa es troba amb una ciutat petita i acalorada on sovintegen els venedors de fruita a l'engròs, que es col·loquen en cruïlles poc netes per vendre els productes que ells mateixos cultiven -i a uns preus quasi increïbles-. Un cop superada la patacada inicial, el turista comença a buscar els vestigis antics que recomanen les guies. Amb una mica de sort, després de la passejada inexorable per la isola di Ortigia (on comprovarà que els aborígens siracusencs saben passar-s'ho bé, fent capbussons al costat de les seves barques, que emanen música techno a un volum important), el turista arribarà al teatre grec i farà una passejada per les ruïnes, encara capaces de transmetre alguna reminiscència hel·lènica. Siracusa va ser, juntament amb Akragas (Agrigent), l'assentament grec més important des de la seva fundació, l'any 734 aC, i fins que més de cinc-cents anys més tard passés a formar part de l'Imperi Romà.
El poeta Píndar (522/518 aC - 455/438 aC) va dedicar la primera de les catorze Olímpiques a Hieró I, tirà de la ciutat i guanyador de diversos premis en uns quants Jocs Olímpics. Píndar desitja la victòria a Hieró a la cursa de quadrigues, la més difícil i prestigiada. Entre elogi i elogi, aconsegueix algun vers fascinant: "Se'm fa difícil d'anomenar / antropòfag un déu feliç, sigui el que sigui; me n'estic".
