Publicitat
Publicitat

LES ESTRENES DE LA SETMANA

'J. Edgar' examina les contradiccions de l'home que va ser director de l'FBI durant 48 anys

Eastwood explora la vida privada de Hoover

J. Edgar Hoover va ser director de l'FBI del 1924 al 1972. Paladí de l'estil de vida nord-americà i l'anticomunisme i, possiblement, homosexual. Clint Eastwood s'apropa a aquesta polèmica figura a J. Edgar.

No és cap secret que Clint Eastwood és un cineasta de dretes. Mai s'ha definit com a republicà -és massa "individualista", diu-, però això no li va suposar cap obstacle per donar suport a la candidatura de Nixon dues vegades.

No és cosa de temps remots: el 2008 també va donar un cop de mà a McCain, el rival d'Obama. Així que no sorprèn del tot que a J. Edgar, que avui s'estrena, Eastwood s'apropi a un dels personatges claus del paisatge ideològic més conservador dels Estats Units: J. Edgar Hoover, director des del 1924 fins al 1972 del departament d'Intel·ligència nord-americà, que el 1935 ell mateix va batejar com a FBI.

Una figura controvertida

Hoover va ocupar el càrrec no electe més important dels Estats Units sota el mandat de vuit presidents. Durant aquest període, excepcionalment llarg, va modernitzar l'estructura i la funció de l'FBI, va introduir la metodologia forense en la investigació policial i va crear el primer registre centralitzat d'empremtes dactilars. Hoover encarnava millor que ningú la lluita contra els "elements subversius" dels Estats Units, una nomenclatura que englobava tant els bolxevics radicals dels anys 20 com els gàngsters de l'època de la Depressió i qualsevol membre del Partit Comunista, així com rivals polítics, estrelles de Hollywood o defensors dels drets civils com Martin Luther King. I no es va distingir per la modèstia, sinó que va fomentar un culte a la seva personalitat ajudat per l'aparell propagandístic del govern i va arribar a protagonitzar còmics que s'imprimien a les caixes de cereals.

Però si la vida pública de Hoover ja és controvertida, l'esfera privada encara és més sucosa. Empès per la seva castradora i dominant mare a convertir-se en una gran figura de la societat, Hoover va erigir un mur infranquejable al voltant de la seva intimitat que només van traspassar dues persones: Helen Gandy, fidel secretària i dipositària de l'arxiu de secrets amb què Hoover va extorsionar els successius presidents pels quals va treballar, i Clyde Tolson, la seva mà dreta a l'FBI, que durant tres dècades va compartir amb Hoover dinars, sopars i vacances a Miami en habitacions contigües i comunicades.

Molt més que una biografia

Per retratar un personatge tan complex i amb contradiccions tan profundes, Eastwood fa servir el guió de Dustin Lance Black, guardonat amb un Oscar per Em dic Harvey Milk , que salta així de l'activista gai per excel·lència al seu oposat. Tot i el que això podria fer pensar, J. Edgar evita el previsible recorregut d'un film dissenyat per arrossegar Hoover fora de l'armari i utilitza el relat biogràfic per examinar críticament alguns punts foscos de la història dels Estats Units (una estratègia similar a la de Banderes dels nostres pares ) i, sobretot, per retirar el vel de privacitat sobre la vida de Hoover i explorar el brutal conflicte entre vida interior i exterior del personatge, sense necessitat de certificar les seves pràctiques homosexuals.

Sota aquesta llum, és més fàcil comprendre l'afany desesperat de notorietat, la incapacitat per expressar o rebre afecte i la persecució implacable de les minories polítiques, ètniques o sexuals. "M'agrada explorar per què la gent fa segons quines coses", afirma Eastwood. "Si la pel·lícula fos simplement una biografia, no l'hauria fet".

Polèmica amb l'FBI

J. Edgar no ha aconseguit el ressò d'altres treballs d'Eastwood. L'acadèmia de Hollywood l'ha ignorat i l'ha deixat sense cap nominació als Oscars, i la interpretació de DiCaprio com a Hoover no ha provocat l'impacte esperat, potser a causa d'una caracterització forçada per un maquillatge que ha rebut les crítiques més negatives. La que més ha posat el crit al cel, tanmateix, ha sigut la Fundació Hoover, que ha qualificat de "tragèdia" que la pel·lícula presenti unes "distorsions" com a fets, i el cap de l'FBI, William Branon, que denuncia que "no hi ha base real per a la caracterització del senyor Hoover que es fa al film". Eastwood, però, fa la seva, i s'erigeix en arquetip involuntari d'una figura, l'artista de dretes, crític i exigent amb els seus, que a casa nostra no abunda precisament.