Publicitat
Publicitat

PRÈVIA DE LA 85A EDICIÓ DE LA CERIMÒNIA DELS OSCARS

Duels interpretatius de la nit dels Oscars

Les apostes de cara als premis més cobejats de diumenge es focalitzen en un grapat d'actors i actrius

Tots volen l'Oscar, però diumenge a la matinada només pot haver-hi un guanyador. Els duels d'aquesta edició no es limiten al pols entre Lincoln i Argo : també entre els intèrprets les expectatives es focalitzen al voltant de dos grans favorits. La tradició es remunta als dies de Gloria Swanson i Janet Gaynor, que van disputar-se el 1928, en l'últim sospir de glòria del cinema mut, la primera estatueta a la millor actriu. Va guanyar Gaynor pel seu treball a El setè cel , Street angel i Amanecer , imposant-se a una Swanson que ja no el guanyaria mai, ni per La intrusa ni dues dècades més tard per Sunset Boulevard .

Daniel Day Lewis contra Joaquin Phoenix

Daniel Day Lewis i Joaquin Phoenix encarnen l'actor que s'identifica amb el personatge fins a difuminar els contorns de la pròpia personalitat. Tots dos són selectius i no es prodiguen gaire davant les càmeres. I comparteixen el gest d'haver-se retirat en fals del cinema: fa uns anys Phoenix anunciava que deixava el cinema per dedicar-se al rap, tot i que més tard es va saber que tot formava part d'una performance documentada al film I'm still here ; Day Lewis també va protagonitzar un canvi de rumb professional dels que fan història a finals dels 90, quan va desaparèixer del mapa i es va instal·lar a Florència per treballar com a aprenent de sabater.

El britànic parteix com a favorit per guanyar el seu tercer Oscar com a millor actor. A Lincoln , Day Lewis no ha necessitat aprendre a escorxar animals com a L'últim mohicà ni moure's en cadira de rodes durant setmanes com a El meu peu esquerre , però el seu Lincoln és tan poderós com Bill el Carnisser a Gangs of New York i tan tràgic com el magnat de Pous d'ambició . Amb permís de Hugh Jackman, Joaquin Phoenix és l'únic amb opcions d'arrabassar-li l'estatueta. A The master , Phoenix fa un tour de force actoral dels que fan època, posant-se al límit en el paper d'un mariner sense encaix en la vida civil, en la línia del De Niro de Toro salvatge . El talent de Phoenix és irrebatible i l'Acadèmia li deu un Oscar des d'En la corda fluixa . Però bocamoll com és, unes declaracions que va fer menyspreant els premis poden anar en contra seva.

Christoph Waltz contra Robert de Niro

En ratxa des dels Globus d'Or, Christoph Waltz amenaça de tornar a guanyar un Oscar pel seu paper a Django desencadenado , repetint la gesta de la seva anterior col·laboració amb Tarantino a Maleïts malparits . De nou sota les ordres del director, Woltz trenca amb la seva línia de personatges mesquins per interpretar ara un caçador de recompenses horroritzat per la barbàrie de l'esclavisme, un personatge que Tarantino li va escriure a mida. El seu gran rival per aconseguir l'Oscar al millor secundari és Robert de Niro, un tòtem de la interpretació nominat per un rol petit a El lado bueno de las cosas . El pare de família incapaç de comunicar-se amb el fill si no és a través del beisbol no figura entre els millors papers de De Niro, però els Weinstein -productors del film- han aprofitat els 22 anys sense nominació de l'actor per orquestrar una gran campanya a favor seu.

Jessica Chastain contra Emmanuelle Riva

L'ascensió de Jessica Chastain a l'estrellat en només dos anys és ben peculiar. Ha interpretat una etèria mare de família a L'arbre de la vida , una esposa ingènua a l'ensucrada The help , la baixista d'un grup de punk-rocka la terrorífica Mamá , la soferta dona d'un esquizofrènic a Take shelter i ara una agent de la CIA a la caça de Bin Laden a La noche más oscura . Si existís un Oscar a la versatilitat ja l'hauria guanyat. Favorita per emportar-se l'estatueta a la millor actriu gràcies a un personatge obsessiu que trenca estereotips de gènere en el cinema d'acció, només li planta cara en les apostes una actriu francesa que complirà 86 anys la nit dels Oscars: Emmanuelle Riva, la protagonista d' Amor, llueix els galons d'haver debutat el 1959 a Hiroshima, mon amour i ser l'actriu nominada més gran en la història dels Oscars. Però el seu actiu principal no és l'edat, sinó l'esfereïdora interpretació d'una dona en la recta final de la vida, consumida per una malaltia degenerativa.

Anne Hathaway contra Anne Hathaway

Enguany, la categoria de millor secundària dels Oscars és com la Lliga de futbol: tot sembla ja dat i beneït. L'actuació d'Anne Hathaway a Los miserables i, especialment, la interpretació a capella del tema I dream a dream -un dels moments cinematogràfics de l'any- l'han catapultat per damunt de rivals com Amy Adams, Sally Field, Helen Hunt i Jacki Weaver. La gran rival de Hathaway podria ser ella mateixa: el seu aire de princesa de conte -que ni tan sols el cuir de l'uniforme de Catwoman amagava- i el record de la infame cerimònia dels Oscars presentada el 2011 amb James Franco poden amargar-li una nit que, a priori, sembla seva.

Les