Cultura 17/08/2013

Dones republicanes: víctimes d'una tragèdia i de dos silencis

Un nou llibre de Margalida Capellà sobre les "testimonis de la història oculta" fa pública la repressió feixista

Pere Antoni Pons
3 min
LA REPRESÀLIA 
 Moltes d'aquestes dones anaren a la presó no per les idees polítiques que tenien, sinó sobretot per ser filles d'un o dones d'un altre.

PalmaEl tema de la Guerra Civil a Mallorca, i a les Illes Balears en conjunt, ha estat molt estudiat. Han estat molts els historiadors -amb Josep Massot i Muntaner al capdavant- que, des d'una òptica insular o bé estrictament municipal, han fet aportacions al tema i han contribuït a rescatar testimonis que, si no haguessin estat recollits, s'haurien perdut per sempre més.

La mestra i historiadora Margalida Capellà va trobar un angle nou per explicar aquest episodi de la història quan, entre els anys 2003 i 2007, va realitzar 170 entrevistes per al diari Última Hora sota l'epígraf de "Republicanes del 36", un epígraf que, més endavant, en incloure-hi entrevistes a homes, es convertiria en "Memòria del 36". Aprofundint encara més en el tema que ha estat treballant a fons durant la darrera dècada, ara Capellà acaba de treure, a la col·lecció Panorama de les Illes Balears de Lleonard Muntaner Editor, el volum Dones republicanes: testimonis de la història oculta . És un bon complement -o la introducció idònia- per als dos volums d'entrevistes a Dones republicanes que van ser publicats el 2009 i 2010 (també a Lleonard Muntaner), en els quals recollia els testimonis dramàtics de moltes dones illenques que havien estat víctimes de la repressió feixista.

Segons Capellà, aquestes entrevistes a dones republicanes sobretot aporten més coneixement sobre "les formes, la intensitat i la crueltat que va prendre la repressió a les Balears durant la Guerra Civil. Moltes d'aquestes dones varen anar a la presó no per les seves idees polítiques, encara que també en tenien, sinó perquè eren filles d'un o dones d'un altre", raona. "Això no vol dir que el tractament que reberen fos menys sever que el que reberen els homes. En absolut. Va ser idèntic". Tant trauma i dolor acumulat és, segurament, el que explica les prevencions que es va trobar Capellà quan començà les entrevistes. No varen ser poques les dones que la reberen amb desconfiança i amb por, com si encara els pogués tocar el rebre. Diu Capellà que una de les coses més colpidores va ser "trobar dones que tenien interioritzat el sentiment de ser molt poc importants, o fins i tot de ser culpables". Immediatament aclareix, però, que són molts els testimonis recollits de "dones dignes, fortes, valentes", que de petites o de molt joves visqueren un drama espantós que han patit tota la vida però que, així i tot, aconseguiren tirar endavant.

Relats estremidors

Els dos volums d'entrevistes de Margalida Capellà donen una visió exhaustiva de la repressió feixista i són plens d'escenes estremidores i d'informacions importants. Sobre la crueltat implacable dels repressors, per exemple. Significativament, una de les frases més repetides per part de molts republicans és: "però per què m'he d'amagar si no he fet res?". Algunes entrevistes també són il·lustratives sobre el paper que jugaren molts representants de l'església durant aquells dies. Quan els falangistes demanaven el seu parer sobre qualcú, el rector Gori Barceló, de Montuïri, solia repetir: "És un bon home, però matau-lo aviat". Més florentí però igualment pervers era el jesuïta que sermonejava les dones tancades a Can Sales, el convent de monges del carrer de la Santa Creu de Palma convertit en presó per a dones el juliol del 36. Els deia: "Vosotras, presas, sois muy bonitas, pero sois como sepulcros blanqueados, que por fuera son bonitos, pero por dentro guardan la podredumbre". A Can Sales, va ser on va suïcidar-se la dirigent comunista Matilde Landa.

Tots els testimonis recollits per Capellà deixen clar que aquells varen ser uns temps terribles, tot i que molts "en feren una festa", tal com diu Maria Garcias Sastre, que explica que els feixistes que feien les animalades més grosses sovint anaven molt beguts.

El doble silenci

I, després de la guerra, el que va quedar va ser la misèria, la por -moltes de les entrevistades confessen que elles o les seves mares han hagut de prendre pastilles tota la vida- i l'oblit. "Quan vaig començar a fer les entrevistes", explica Margalida Capellà, "jo no era conscient d'estar omplint un buit, però a poc a poc em vaig adonar que totes aquelles dones havien patit un doble silenci: el de la dictadura i la repressió, és clar, però també el de la historiografia, que no les havia tengudes en compte". Víctímes al llarg de tota la vida, aquelles dones republicanes havien vist com els seus pares, mares o germans morien assassinats o eren represalitats a mans dels feixistes, però a la fi varen endur-se, com a mínim, la victòria de la dignitat. Ho resumeix molt bé una frase d'Isabel Mas Abrines, germana de Joan Mas Abrines, afusellat: "Estic ben orgullosa de poder contar que mataren el meu germà. Pitjor seria que el seu nom figuràs entre els dels assassins".

stats