CRÍTICA MUSICAL
Cultura 16/07/2017

Dido mor dos cops amb els joves talents d’Ambronay

L'Acadèmia Barroca Europea d'Ambronay ofereix una versió satisfactòria de l'obra de Purcell al Festival de Peralada

Xavier Cester
2 min
Dido mor dos cops amb els joves talents d’Ambronay

PeraladaACADÈMIA BARROCA EUROPEA D’AMBRONAY

FESTIVAL DE PERALADA 15 DE JULIOL

Els tràgics amors de Dido i Enees han inspirat, des de les pàgines de l’Eneida de Virgili, obres mestres de l’òpera com Les troyens de Berlioz -títol vergonyosament encara inèdit a Catalunya-, i Dido and Aeneas de Purcell, un prodigi de concisió que no deixa mai indemne l’espectador. El fet que la primera representació documentada de l’obra fos en una escola de noies afavoreix que sigui interpretada per un equip de joves, com l’aplegat en la 22a edició de l’Acadèmia Barroca Europea d’Ambronay, un dels festivals de referència per a aquest repertori. Cantants i instrumentistes van comptar amb el savi guiatge de Paul Agnew, tenor ben coneixedor de l’estil que els últims anys ha virat la seva carrera cap a la direcció.

Cohesió i versatilitat dels cors

Agnew va precedir l’obra de Purcell d’extractes d’una òpera una mica posterior, Didon de Desmarest, tria lògica, ja que una de les influències en la partitura de l’Orfeu Britànic era la tragédie lyrique francesa. Amb les diferències de nivell pròpies d’aquests espectacles de perfeccionament de joves talents, va ser remarcable la cohesió aconseguida en els cors i la versatilitat per afrontar les especificitats de les prosòdies francesa i anglesa. A títol individual (curiós que ni el programa de mà ni la web d’Ambronay especifiquessin qui cantava què, és probable que en cada funció de la gira hi hagi intercanvi de papers), cal esmentar, en Desmarest, la noble Didon de Deborah Cachet (transformada més tard en una xamosa Belinda), mentre que, tot i certa tensió evident, Etienne Duhil de Bénazé com a Enée va resoldre amb habilitat l’aguda tessitura d’un paper d’ haute-contre. La soprano valenciana Aurora Peña va exhibir un timbre sucós tant com a Anna com en diferents petits papers de l’obra de Purcell, en la qual Kerstin Dietl va signar una continguda mort de Dido després de ser abandonada pel ferm Aeneas de Jean-Christophe Lanièce, fent triomfar així els malignes designis de la Sorceress del contratenor Alberto Miguélez-Rouco.

La temperatura i la humitat no sempre van anar a favor de l’afinació de l’aguerrida dotzena d’instrumentistes (violins i violes van tocar Purcell de memòria) que Paul Agnew va integrar en la tan simple com efectiva acció escènica, fins al quadre plàstic, una veritable pietà, amb què va culminar la (segona) mort de Dido. Contemplant-ho des de la primera fila, Agnew tenia motius més que suficients per estar satisfet.

stats