Publicitat
Publicitat

EN DIRECTE

La banda que lidera Dan Bejar convenç en el seu primer concert a Barcelona

Destroyer supera amb nota el difícil repte de traslladar 'Kaputt' al directe

Destroyer és el projecte musical del canadenc Dan Bejar, un dels músics amb més talent i personalitat de l'indie rock nord-americà. Tot i una llarga trajectòria amb nou àlbums editats -i formar part del supergrup The New Pornographers-, el concert de dimarts va suposar la primera presa de contacte de Bejar amb el públic barceloní. No és casual: Kaputt , el seu últim àlbum, ha fet pujar com l'escuma les accions d'aquest home en el rànquing de crítica i aficionats. Atrevit, Bejar opta a Kaputt per fugir de l'indie guitarrer d'intensitat tòxica, territori sobradament trepitjat, i abraçar en canvi una sonoritat soft pop de teclats cremosos i línies de baix funk, més deutora de Prefab Sprout que de Pavement.

La qüestió era, esclar, com s'ho faria el de Vancouver per traslladar al directe una proposta que ell mateix va definir com un àlbum "específicament d'estudi" i que va trigar a enregistrar-se gairebé un any i mig. I la resposta estava tant en la formació que l'acompanyava dimarts a Bikini, composta pels mateixos músics que van participar al disc -amb una sola excepció: la competent Larisa Loyva en substitució de Sibel Thrasher- com en el setlist del concert, que va repescar el 90% de Kaputt, gairebé en el mateix ordre amb tan sols tres peces de la seva discografia anterior.

Però amb els compassos inaugurals de Chinatown , que també enceta el disc, sorgeix una nova pregunta: una bona banda de directe és simplement una suma de bons músics d'estudi? L'estampa era, com a mínim, curiosa: set músics professionals, secció de vents inclosa, executant amb més solvència que flow un tema rere l'altre mentre Dan Bejar, en modalitat off , passejava la mirada narcotitzada per l'escenari, ajupint-se a beure cervesa quan no havia de cantar, amb un posat que feia pensar que se li havia escapat la mà amb els relaxants musculars.

Hauria d'haver sigut un desastre, doncs, l'oportunitat perduda de Bejar per consolidar en viu una gran proposta musical. Tanmateix, el peculiar anticarisma escènic del cantant, la seva personalíssima veu -sovint fregant el fraseig- i la perfecció dels temes extrets de Kaputt , peces majúscules de pop nocturn i mutant, sempre excitants, van encaminar el concert cap a l'èxtasi a partir de Savage night at the opera , el primer hit de la nit que va fer moure (elegantment) el maluc, seguida de la peça que dóna nom al disc, igualment contagiosa i vibrant. Bejar va aprofitar llavors per empeltar en el repertori 3000 flowers i Painter in your pocket , dos temes de l'àlbum del 2005 Destroyer's rubies, sotmesos aquí a una operació d'estètica funk, i a continuació la traca final: Suicide demo for Kara Walker , en què per moments el cantant semblava sortir del seu núvol i tot; la ironia melancòlica de Song for America , i, després d'un parèntesi, Bay of pigs , l'acte final d'un concert que va esvair qualsevol dubte inicial.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT