Publicitat
Publicitat

Tenir més poder per decidir com organitzar-se mai pot ser dolent

Desgraciada al quadrat

Hi ha persones que creuen que la independència i la crisi no tenen res a veure, que et deixen anar que demanar el dret d'autodeterminació és una frivolitat. Quan algú m'ho retreu estic per abaixar-li els pantalons i engiponar-li un bolquer, a veure si la regressió a l'estadi en què no podia ni decidir si volia comprar-se un xumet lila o estalviar per a un xumet rosa l'il·lumina. Tenir més poder per decidir com organitzar-se i com gastar-se els diners mai pot ser dolent. Pel que sembla, no sóc l'única que ho pensa. El deu de juliol passat es va crear un cert overbooking al passeig de Gràcia. Societat civil 100%. Les consultes per l'autodeterminació també han mantingut gent ocupada. I fa temps que corre pel país una iniciativa legislativa popular que demana el canvi de la llei electoral. El 15-M va ser, és, una explosió d'energia imprescindible, fabulosa, però m'agradaria que tingués una mica més de memòria històrica.

Després del 10-J va venir el que va venir i cada vegada que contemplo els cervells privilegiats que encapçalen els partits independentistes i succedanis em dic el mateix: anem bé, cirerer. I penso a crear una empresa: El Cobrador del Vot, algú que segueixi el polític que incompleixi les promeses fetes en campanya electoral i similars. Aquesta setmana m'han vingut ganes de revifar la idea, però amb el nom d'El Cobrador de Suports, que, vestit de columna dòrica (una rèplica exacta de les columnes del Partenó, un símbol del suport a la democràcia primigènia), seguiria totes les persones que han aconseguit el nostre suport i després l'han fet servir per bloquejar el Parlament amb barricades, i també aquelles que l'han usat per volar en helicòpter, amagar els deutes exactes dels partits polítics amb les caixes i els bancs, aprovar pressupostos amb partides injustes -com aquella que té la intenció de descafeïnar la Institució de les Lletres Catalanes- i que exerceixen una amnèsia i una ceguesa feridora davant del que passa. Perquè tot va fatal. No, va pitjor. I no és moment de malbaratar l'esperança a base de cafrades. I tampoc de fer com si aquí no hagués passat res i mantenir-nos exactament on érem fa vint anys, discutint i estirant-nos els cabells com criatures de pati d'escola, incapaces de seure i pensar solucions conjuntes i intel·ligents. Perdoneu-me, però em sento desgraciada al quadrat.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT