Publicitat
Publicitat

PATRIMONI

El periple d'un retaule medieval lleidatà fins a acabar el 1947 en un museu nord-americà

Del Pallars Jussà a Detroit

La descoberta d'una fotografia dels anys vint ha revelat l'emplaçament original d'un retaule lleidatà que l'església va vendre aquella dècada: de Santa Maria d'Espui va anar a parar al Detroit Institute of Arts.

Del Pallars Jussà a la zona dels Grans Llacs. La travessia de Lleida als Estats Units que va fer als anys trenta el retaule de Nostra senyora de les Neus , obra del Mestre d'All (mestre anònim potser identificat amb el pintor Ramon Gonçalvo, documentat entre el 1428 i el 1475), donaria per escriure una road movie . Ara, gràcies a una fotografia del Fons Salvany conservada a la Biblioteca de Catalunya, Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida, n'ha descobert l'emplaçament original: l'ermita de Santa Maria d'Espui, una petita localitat del municipi de Torre de Cabdella.

Igualment, gràcies a l'expedient de venda de l'obra conservat a l'Arxiu Diocesà d'Urgell, Velasco ha pogut reconstruir parcialment la cadena de moviments que van portar aquesta obra fins a Detroit. Per començar, el 10 de febrer del 1924, Eusebi Espot, rector d'Espui, va escriure al vicari general, Pere Planes, per informar-lo que havia rebut una oferta de compra del retaule de part de l'antiquari Aguilar de Figueres. Les raons que el rector va donar per demanar l'autorització de la venda del retaule van ser el deteriorament de les peces, que segons els seu criteri corrien perill, i l'estat deficient de l'ermita i de la casa rectoral. Totes dues necessitaven una intervenció urgent.

Consultes prèvies a la venda

Aleshores, segons aquest mateix expedient, el bisbat d'Urgell va estudiar i gestionar aquesta sol·licitud. Va encarregar el peritatge de les obres i va demanar a l'arxipreste que informés si les necessitats expressades pel rector de Santa Maria d'Espui eren reals. A més, el 8 d'agost, el bisbat va sol·licitar un informe a Joaquim Folch i Torres, membre de la Junta de Museus. Els va oferir les peces, però la Junta no va estar interessada a comprar-les.

Quatre dies més tard, però, qui sí que va mostrar interès per les peces va ser l'antiquari barceloní Josep Bardolet (1891-1985). Tot seguit, el bisbat va fer les consultes preceptives pel dret canònic en cas d'alienació de béns eclesiàstics. El 30 d'agost del 1924 va obtenir el vot favorable del capítol catedralici, i el 6 d'octubre va rebre l'aprovació del Consell Diocesà de l'Administració.

Finalment, el 14 de març del 1925 es va autoritzar la venda de la talla de la maredéu del retaule de Santa Maria d'Espui a l'antiquari igualadí Domènec Vinyals i Amat (1873-1950) i, dos dies més tard, la del mateix retaule a Josep Bardolet. Amb els diners obtinguts, una xifra no especificada a la documentació, es va reparar l'ermita de Santa Maria d'Espui i es van comprar un nou altar i una altra imatge. Els diners també van servir per pagar la reparació del campanar de l'església parroquial, l'església romànica de Sant Julià d'Espui, i per reformar la casa rectoral i l'ermita de Nostra Senyora del Far.

Després de fragmentar-se el conjunt, no es van tornar a tenir notícies del retaule fins al 1941. Va ser l'historiador de l'art nord-americà C.R. Post qui va deixar constància d'haver-lo vist a la col·lecció Haass de Detroit. Finalment, una tal Lilian Henkel Haass el va donar al Detroit Institute of Arts el 1947. Segons ha pogut saber Velasco a través de Salvador Salort-Pons, conservador associat de pintura europea d'aquest museu, el retaule ja era propietat dels Haass abans del 1936.

A més de conèixer l'emplaçament original del retaule, la fotografia de Salvany permet apreciar l'estat de conservació del conjunt aleshores. El conservador del Museu de Lleida recollirà aquest i altres casos al llibre Devocions pintades. Retaules dels segles XV i XVI a la vall d'Àneu . Així, podem veure que el perfil del retaule s'adaptava perfectament a l'arquitectura de la capella. I, a més del desaparegut carrer central amb la talla de la marededéu, a la fotografia es pot veure que el compartiment de l'extrem dret del bancal encara es conservava, tot i estar en unes condicions molt precàries.

Tot i que parlar de la possessió de béns patrimonials encara fereix sensibilitats, Albert Velasco reivindica que és necessari el coneixement de les circumstàncies en què es van produir les vendes de les obres per poder reconstruir-ne el passat.