David Gordon Green es reinventa a la Berlinale

Enviat Especial BerlínNo hi ha cap director nord-americà amb una carrera tan profundament bipolar com David Gordon Green. Als 25 anys va debutar amb George Washington (2000), un extraordinari drama rural de gran poètica visual que el va coronar com el príncep del cinema indie nord-americà i hereu oficial del tron de Terrence Malick. Quatre films més tard, desconcertant absolutament a tothom, va donar un cop de timó a la seva carrera per dirigir comèdies fumetes i esbojarrades com Superfumats i la delirant sèrie Eastbound and down . Com si un polític passés d'un dia per l'altre de la CUP a Ciutadans, vaja.

Però a Prince avalanche , que ahir es va presentar en la competició oficial de la Berlinale, Gordon Green fusiona les dues identitats en una síntesi perfecta del seu cinema: una buddy movie excèntrica narrada a través d'un prisma poètic i una connexió tel·lúrica amb la naturalesa. Paul Rudd i Emile Hirsh interpreten els dos protagonistes -i pràcticament els únics personatges- de la cinta, l'Alvin i el Lance, dos homes que, a mitjans dels 80, treballen un estiu senyalitzant una carretera rural que travessa un bosc calcinat, tot just quan la vida hi comença a renéixer. Així, entre llargues jornades de treball, trobades fortuïtes, picabaralles absurdes i canvis d'humor passen els dies aïllats de la resta del món, construint un relació cada vegada més fraternal.

Gordon Green va revelar que la idea de Prince avalanche va néixer quan el bateria de la banda de post-rock Explosions in the Sky, que firmen la banda sonora del film, va posar-lo sota la pista de la zona de Texas on transcorre l'acció, devastada per un foc. "Vaig sentir la necessita de rodar alguna cosa abans que el paisatge es regenerés, amb poc equip i un parell d'actors". Un amic del cineasta li va recomanar que adaptés el film suec Either way , que encaixava amb el que volia fer. "Vaig començar a veure'l i als 20 minuts ja sabia que podia fer-lo meu. Però la veritat és que és molt poc habitual veure una pel·lícula amb la intenció de fer-ne un remake ", va explica el director.

El resultat és una pel·lícula singular, una comèdia fora del temps i l'espai que funciona millor com a crònica d'una amistat inesperada que en les fugues líriques i fantasmagòriques. En qualsevol cas, Gordon Green ha trobat un camí prou interessant per seguir explorant.

Tankovic, bofetada de realitat

An episode in the life of an iron picker , de Danis Tankovic, descriu amb la mateixa nuesa del títol com un ferroveller gitano de Bòsnia contempla impotent l'agonia de la seva dona mentre els metges es neguen a operar-la si no paga uns diners que ni té ni pot aconseguir.

Tankovic ( En terra de ningú ) canvia de registre per retratar amb estil brut i documental i amb actors no professionals el desemparament dels més humils a Bòsnia. Sense subratllats ni afegits, el film funciona com a denúncia de l'estat del benestar de dues velocitats al qual actualment s'encaminen amb rapidesa alguns estats europeus.

Fora de competició, ahir va arribar Billie August amb Night train to Lisbon , una esperpèntica adaptació literària -amb tot un Jeremy Irons- que recupera els pitjors tics del regnat de les coproduccions europees (o europuddings).