BarcelonaUna de les tasques pendents de les editorials que publiquen en català és omplir els nombrosíssims forats de l'anomenada literatura postmoderna. A hores d'ara, hi ha hagut traduccions escadusseres d'alguns dels noms de referència (Robert Coover, Kurt Vonnegut, Don DeLillo, Thomas Pynchon) i d'autors que voregen la cinquantena, com és el cas de Chuck Palahniuk -de qui es pot llegir Club de lluita (Empúries)-, Sherman Alexie -autor de Danses de guerra (Edicions de 1984)- i Bret Easton Ellis -hi ha Lunar Park (Columna) i Glamorama (Edicions B), però en canvi no se n'ha traduït American Psycho .
Entre els autors que encara són inèdits en català hi ha John Barth, William Gaddis, Donald Barthelme, Douglas Coupland i Padgett Powell. Fins aquest febrer, a la llista d'omissions calia sumar-hi una absència difícil de perdonar, la de David Foster Wallace (1962-2008). Autor de novel·les ( La broma infinita ), contes ( La niña del pelo raro ) i assajos ( Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer ), l'escriptor nord-americà es va donar a conèixer l'any 1987 amb L'escombra del sistema , una novel·la de 600 pàgines que Ferran Ràfols Gesa ha traduït per a Edicions del Periscopi, i que coincideix als taulells de novetats amb la versió castellana, publicada per Pálido Fuego -tota la resta ha estat editada a Mondadori-, mesos després de donar a conèixer un interessantíssim volum d'entrevistes a l'escriptor ( Conversaciones con David Foster Wallace ).
Un cau d'històries
Exuberant, imprevisible i molt divertida, L'escombra del sistema arrenca amb la desaparició de la besàvia de Lenore Beadsman, nonagenària que va estudiar amb Ludwig Wittgenstein. La recerca de l'anciana és l'excusa per desplegar un esponerós tour de force narratiu, esquitxat de digressions i històries que tenen com a principal obsessió la presó del llenguatge.
