BARCELONAUn dels principals mèrits de David Bisbal és haver aconseguit imposar la seva personalitat en un camp tan procliu a l'homogeneïtat com és la cançó melòdica. Ho ha fet seguint una potència formidable, com Nino Bravo en un registre més alt, i la línia marcada per Alejandro Sanz, però sobretot destacant les característiques que més i millor el diferencien: la joventut -té només 33 anys-, la veu i la presència escènica. Ahir ho va tornar a demostrar al Palau Sant Jordi, la penúltima parada peninsular d'una gira acústica que ja té dos discos -un enregistrat al Teatro Real de Madrid el 2011 i un de més recent al Royal Albert Hall de Londres- i que al març s'estendrà pels Estats Units i el Canadà.
"Avui veureu un David Bisbal diferent, més moderat i pròxim al públic", va dir Bisbal en tercera persona en començar un concert que va descriure com "un viatge a través del temps i de l'amor", en què recorda composicions de clàssics del material sentimental. Tot plegat, amb una dotzena de músics i un escenari de discreta aparença teatral, la pista davant del qual estava totalment ocupada per seients.
Malgrat aquesta teatralitat, Bisbal va sacrificar la interpretació. Quan canta Ave María , ahir en clau de swing-flamenc, no transmet l'angoixant incertesa de l'amant. Transmet que ell és tan capaç de cantar aquesta cançó com l'imbatible bolero Adoro d'Armando Manzanero i el rock andalús de Luna d'Alameda, o de rapejar una part de 24 horas mentre el piano i la percussió es posen afrocubans. I quan versiona Lucía de Joan Manuel Serrat no importa tant la profunditat de l'enyor i el remordiment del protagonista de la història com la capacitat de Bisbal per multiplicar per deu el trèmolo de Serrat. És virtuosisme vestit de normalitat. És una de les claus del seu èxit i dels aplaudiments que ahir li van dedicar unes 10.000 persones.
De fet, el cantant d'Almeria és un dels millors exemples de la dictadura dels atletes de la cançó: vocalistes ben dotats més preocupats de mantenir l'eina sempre brillant que de comunicar el que canten. Cap problema: Adele fa el mateix, i és el que han premiat concursos com La Voz i Operación Triunfo . No es tracta d'emocionar-se o de commoure's gràcies a la veu, sinó d'admirar les habilitats vocals. Són cantants que se situen per sobre de les cançons, i tant és que sigui En un rincón del alma d'Alberto Cortez com Esclavos de sus besos , el hit de Sin mirar atrás (2009), fins ara l'últim disc d'estudi de Bisbal.
Aquesta mena d'atletes més que controlar la situació s'hi sobreposen. El repertori del format acústic de la gira, amb una bona colla de versions, li exigeix uns arranjaments menys físics i compartir la distància curta, unes vegades amb els guitarristes Juan Sánchez i Juan Carlos Jiménez i d'altres amb el pianista Pedro Hoyuelos i el sextet de corda de l'Orquestra Ciutat d'Almeria. Bisbal s'hi adapta i rebaixa un pèl l'ímpetu, però com l'escorpí de la faula, aprofita la mínima oportunitat per cridar tres vocals obertes seguides allà on amb prou feines n'hi ha una. És una tècnica habitual en el flamenc, però Bisbal l'aigualeix i desnaturalitza fins i tot en les peces més clarament flamenques, com Almería, tierra noble , amb la qual va obrir el concert.
Més moderat que íntim
En general, l'actuació va tenir un to més moderat que íntim. No hi va haver bulerías ni corredisses, però el recolliment que va anunciar només es va fer explícit quan va enllaçar Adoro i Lucía , la primera només amb piano i cordes i la de Serrat amb els dos guitarristes dialogant amb frases de jazz i flamenc, dos dels estils que van esquitxar un concert que no decidia si volia ser més impetuós o més íntim.
