Publicitat
Publicitat

NOVETAT EDITORIAL

Dalí-Lorca. Les cartes creuades de dos genis

Es publica per primera vegada en un volum la correspondència entre els dos artistes

El gener del 1986, tres anys abans de morir, Salvador Dalí va deixar un últim testimoni de la seva relació amb Federico García Lorca. Feia poc que Ian Gibson, el biògraf del poeta i més endavant el seu, l'havia entrevistat i havia publicat un reportatge a El País . Quan el va llegir, va voler fer un aclariment amb una carta al director: " De mi conversación con el excelente biógrafo de Lorca Ian Gibson [...] se dibuja una tendencia a subestimar mis relaciones con Lorca, que él mismo reconoció, como si se hubiera tratado de una azucarada novela rosa, cuando en realidad fue todo lo contrario -va escriure l'artista empordanès-. Fue un amor erótico i trágico -continuava la carta- por el hecho de no poderlo compartir ". Tot i que no és pròpiament una carta entre Lorca i Dalí, el periodista Víctor Fernández l'ha inclòs com a epíleg de Querido Salvador, Querido Lorquito. Epistolario 1925-1936 , el primer recull complet i creuat de la correspondència entre els dos autors, publicat per l'editorial Elba.

De Dalí a Lorca es conserven 40 cartes, i de Lorca a Dalí, només una desena. Moltes han desaparegut. "La culpa és de dues dones: Anna Maria Dalí i Gala. Tot l'arxiu de Dalí va quedar a casa seva quan va ser expulsat per la família [arran del quadre del 1929 A vegades, escupo al retrat de la meva mare per entretenir-me ] i la família va vendre documents i quadres. L'altra responsable és Gala", explica Fernández. Lorca va escriure en una anotació "Gala no m'agrada" i, al seu torn, Gala va arribar a mutilar algunes cartes del poeta i als anys 70 va convertir la seva memòria en un tabú.

Evocació de l'amic mort

"Després de la mort de Gala, el 1982, Dalí va entendre que havia perdut alguna cosa" pel que fa a Lorca, explica Fernández. Aquella última carta publicada a El País negava la idea que ell havia traït l'amistat de Lorca. Un dels motius va ser que Dalí va exclamar " Olé " quan va conèixer la mort del poeta. "En un manuscrit Dalí explica que aquell olé era com el crit esgarrifós del flamenc o l'expressió que es llança al torero després d'una bona feina", subratlla el periodista. Quan va saber que el poeta havia estat assassinat, Dalí es va sentir culpable, perquè pensava que l'hauria pogut salvar. L'havia volgut convidar a viatjar a Itàlia i creia que, si l'hagués acompanyat, s'hauria salvat.

A partir de l'assassinat del poeta, "el seu rostre va començar a aparèixer en quadres i dibuixos", diu Fernández. Un dels casos és L'enigma sense fi, del 1938. Entre les imatges dobles d'aquesta pintura es pot veure el rostre del Lorca, que també plana damunt l'oli d'entre el 1968 i el 1970 El torero al·lucinogen . A més, el 1943 va fer els decorats per a l'estrena a Nova York de l'espectacle Café de chinitas amb música de Lorca, i abans havia encarregat al poeta Paul Éluard, exmarit de Gala, la traducció al francès d' Oda a Salvador Dalí. A les cartes, "Lorca va donar el millor d'ell mateix", diu Fernández. "Són un joc de seducció i no va abaixar la guàrdia en cap moment". "Són d'una qualitat literària altíssima -hi afegeix l'autor del llibre-. Pocs epistolaris són tan rics com aquest. Les cartes desaparegudes són una pèrdua literària".

L'etapa lorquiana de Dalí

Lorca i Dalí es van conèixer a la Residencia de Estudiantes de Madrid el 1923. Les cartes revelen una amistat i un diàleg sincers, tot i les diferències artístiques que els separaven. "Conec Lorca i la nostra amistat comença basada en un total antagonisme", va escriure Dalí al crític d'art Sebastià Gasch. L'artista empordanès va escriure una carta molt crítica a Lorca sobre Romancero gitano . Així i tot, la seva amistat no es va trencar. "M'ha posat en un plet poètic molt interessant", va escriure l'autor de Sonetos del amor oscuro a Gasch.

"S'ha fet una lectura molt sensacionalista de la seva relació", subratlla Fernández. Cadascuna de les cartes compta amb notes extenses al final del llibre de Rafael Santos Torroella (1914-2002), un dels grans estudiosos dalianians. Va ser ell qui, a mitjans dels anys 80, va acotar una etapa lorquiana en l'obra de Dalí, que va des de l'any 1925 fins a l'any 1927. En aquest període -"una etapa creativament molt intensa", diu Fernández-, Dalí va pintar obres cabdals com Acadèmia neocubista , un reflex de l'obsessió que els dos autors van tenir per la figura de sant Sebastià, i La mel és més dolça que la sang , de la qual només es conserva un oli preparatori al Teatre Museu Dalí de Figueres. Amb tot, l'element homosexual de la seva relació resulta incòmode, i ha sigut un dels motius que han portat alguns estudiosos, segons Fernández, a negar aquesta influència.

Lorca i 'Un perro andaluz'

A més de les cartes dels dos genis, que s'havien publicat en diferents publicacions en les últimes dècades, Fernández també ha reunit les cartes que García Lorca es va enviar amb Anna Maria Dalí i amb Lídia de Cadaqués. El poeta va visitar els Dalí a Cadaqués en dues ocasions, durant la Setmana Santa del 1925 i l'estiu del 1927. En aquest últim any va aconseguir un gran èxit amb l'estrena de Mariana Pineda . Els decorats i el vestuari eren de Dalí. Els dos autors es van escriure de manera ininterrompuda fins al setembre del 1928, fins que els van distanciar les seves diferències estètiques.

Luis Buñuel va ser un altre dels responsables de la seva separació. "Estava gelós. Els anys 1926 i 1927 va voler fer una pel·lícula sobre Goya, una altra amb Gómez de la Serna i un llibre de poemes, i va fracassar", explica Fernández. Finalment, Buñuel va saber posar Dalí a favor seu. Un perro andaluz , el títol de la primera pel·lícula que van fer junts, fa referència a Lorca.