Publicitat
Publicitat

Rastes i crestes converteixen aquell qui les porta en un ésser diferent

Criticarem les noves modes de pentinats?

Plou. Sembla que la pluja, amb la seva tossuderia vertical, doni la raó als acampats de plaça Catalunya, que ara fa pocs dies van decidir no dormir-hi més i fer servir la seva ciutat d'irreductibles com a punt de reunió diari: el lloc per discutir, elaborar i votar les propostes que -esperem-ho!- milloraran aquest sistema que, de tan acomodat com el teníem, se'ns ha ben podrit al sofà. El mateix dia que havien de votar en assemblea si marxaven o no, treballaven com si allò hagués de durar per sempre: hi havia parets fetes de canyes enreixades, una biblioteca que no ha parat de créixer (¿on més s'improvisa una biblioteca en quinze dies?) i, fins i tot, una tenda enfilada dalt d'un arbre. Els acampats seien en grups petits, dinaven, jugaven a cartes, o llegien en silenci. Ah, els acampats! Se'ls assenyala amb el dit, no tant pel que són, sinó sobretot per l'aspecte que tenen, amb aquelles malles ajustades, aquelles samarretes de ratlles, i els pentinats, més que res els pentinats, les rastes de cabells embullats i les crestes, que sempre havien existit, però que feia anys que no vèiem amb tanta profusió. Potser no apunten tan amunt, però encara duen els costats rapats al zero, com camps a punt de ser llaurats. Tot plegat, rastes i crestes, converteix aquell qui les porta en un ésser diferent, i és en aquest voler ser diferent, refusar el que tots abracem sense pensar-hi ni un segon, que rau la importància del que intenten fer aquests nous revolucionaris, a qui fa uns dies la Mercè Ibarz qualificava de "purs".

"Vindran els anys, i amb els anys la calma", comença la cançó de Manel de qui hem manllevat el títol. Quina ràbia, eh, els Manel? A vegades també duen samarretes de ratlles, ells. Però no hi tenen res a veure, on vas a parar! Segur que no? També són purs, a la seva manera. I si no, per què generen arrufades de nas com les que generen els acampats? En qualsevol cas, quan hagin vingut els anys, i amb els anys la calma a plaça Catalunya, i quan la pluja s'hagi endut qualsevol rastre de puresa revolucionària, les assemblees se seguiran celebrant als barris, als menjadors de les cases i dins dels nostres cervells, perquè la llavor ja l'hauran plantada, i les flors hauran crescut, com els cabells a banda i banda de les crestes. I fins i tot aleshores, estem segurs que valdrà la pena criticar-los els pentinats?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT