Publicitat
Publicitat

MÚSICA

"Creure que no morirem és el pitjor deliri que patim"

Estats Units "La principal indústria que sustenta el país és la guerra" Capitalisme "No hi ha alternativa a aquest sistema, i això em preocupa molt" Morir "La gent creu que la mort és per als altres"

La nord-americana Laurie Anderson (Glen Ellyn, 1947) és una de les artistes més populars de la música experimental, i no només perquè sigui la dona de Lou Reed. Pocs dels seus col·legues han col·locat una cançó al número 2 de la llista de vendes del Regne Unit, com ella amb O Superman el 1981. I pocs han estat nominats a un Grammy, com ho va estar ella pel tema que tanca el seu últim disc, Homeland (2010), el primer que editava en deu anys, que va optar al premi a la millor interpretació instrumental de pop. Després de passar amb el seu marit el 2009 pel Festival de la Porta Ferrada, Anderson estrena avui a Catalunya l'espectacle multimèdia Delusion (deliri) a l'Auditori de Girona.

Què és Delusion ?

Són vint històries curtes amb imatges que es projecten en objectes tridimensionals. Les històries estan relacionades i volen transmetre la manera com veiem el món. En el fons és gairebé com una història llarga amb un argument. Té alguna cosa de novel·la, perquè hi ha molts personatges i situacions diferents, i també conflicte. Jo faig de narradora, i també tinc una mena d' alter ego que té veu masculina, i que parla d'una manera diferent de la meva. Descriu el món d'una altra manera.

Aquest alter ego masculí és Fenway Bergamot, el mateix que apareix a la portada de Homeland ?

Sí, és el que tenen en comú aquestes dues obres, Homeland i Delusion , a més d'un tema musical, Another day in America . És com si aquestes dues obres fossin cosines.

També toca el violí, a l'espectacle.

Sí, hi ha dotze peces de violí. Intento que sigui força simfònic, que soni com una orquestra, però de vegades la música queda en segon terme darrere les històries.

Què volia dir amb Delusion ?

És un espectacle dedicat a la meva mare. En el seu llit de mort va fer un discurs sorprenent. Ella era una dona dura, i va fer un discurs per a la història, per al món, i amb un registre molt formal, com si l'estigués formulant davant d'un micròfon, davant d'un públic. Vaig intentar prendre nota del que deia tant com em va ser possible, per fer-ne una obra. Però després el seu discurs va començar a esquerdar-se, fins que es va acabar trencant. Va començar a parlar a animals que imaginava que eren al sostre. Va ser per això que vaig pensar que era una història fantàstica per explicar, la de la fragmentació del llenguatge.

Quin és el pitjor deliri que patim?

Creure que no morirem. La gent creu que la mort és per als altres, i quan els toca és un xoc. "Jo? No pot ser!" És una mica tabú, parlar-ne, i per això a mi m'agrada tant fer-ho. És increïblement obvi, però la gent no ho vol creure.

La cançó de Homeland que fa servir a Delusion es diu Another day in America (un altre dia a Amèrica). Li agrada viure als Estats Units?

És complicat parlar-ne sense caure en generalitzacions. El que menys m'agrada és que la principal indústria que sustenta el país és la guerra. I un dels deliris de la nostra societat és que la majoria dels nord-americans no ho dirien mai, això. Dirien que treballem amb tecnologia. És la seva manera de dir-ho. Però si penses que la nostra ocupació principal és la guerra, és terrorífic, és desconcertant. Però també vivim en un període de capitalisme tardà, en què hi ha molt de patiment arreu del món, i en què no hi ha alternativa a aquest sistema. Tothom intenta aconseguir tant com pugui, final de la història. És molt competitiu i increïblement esgotador per a la gent. I això em preocupa molt. Esclar, la resta de sistemes possibles a finals del segle XX, els sistemes cooperatius com el comunisme, tampoc no van resultar una alternativa gaire bona. El pitjor és que això no només passa als Estats Units, no se m'acut cap lloc on la prioritat sigui vetllar pel bé comú. I a tu?