Cinema
Cultura 06/07/2017

Costa-Gavras, el cinema com a eina contra el mal i el capital

La Generalitat reconeix el cineasta grec, director de films com ‘Z’, amb el Premi Internacional Catalunya

Xavier Cervantes
4 min
El cineasta grec Costa-Gavras, guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, en una fotografia del maig.

Barcelona“La mirada crítica sobre el món” i el “compromís social” són dos dels aspectes que va destacar ahir el president Carles Puigdemont quan va anunciar que el cineasta grec Costa-Gavras és el nou guanyador del 29è Premi Internacional Catalunya, que té una dotació de 80.000 euros i l’escultura La clau i la lletra d’Antoni Tàpies. En un acte celebrat al Palau de la Generalitat, on el 17 de juliol serà lliurat el guardó que reconeix persones que “han contribuït decisivament amb el seu treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món”, el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, va afegir un tercer element per completar el retrat de Costa-Gavras: l’oposició als “totalitarismes” i al “capitalisme salvatge” que mostra en les seves pel·lícules.

La trajectòria del director de pel·lícules com Z (1969), Desaparegut (1982) i Amén (2002) és una lluita constant contra el mal i una denúncia dels mecanismes repressors del poder i el capitalisme. Costa-Gavras és un dels representants del cinema polític dels anys 60 i 70, tot i que ell mateix fugia sovint d’aquesta etiqueta, bàsicament per recordar que tan polític és el cinema que fiscalitza el poder com el que el que justifica o el legitima. “Tot el cinema és polític i algunes de les pel·lícules que menys ho semblen són, de vegades, les que més ho són, com les d’Esther Williams i les d’Arnold Schwarzenegger. Jo no he dit mai que les meves siguin polítiques. El que passa és que m’interessa el que passa a la societat”, explicava el juny del 2012 a Barcelona durant la retrospectiva que li va dedicar la Filmoteca.

El que ha interessat a Costa-Gavras són realitats com el nazisme i les dictadures de Pinochet i dels coronels grecs, però també l’obscenitat capitalista que va mostrar a la pel·lícula El capital (2012). “La majoria de banquers que he conegut són gent molt educada i intel·ligent, amb cultura i consciència, però viuen en una torre d’ivori feta de restaurants de luxe i festes al Louvre des d’on les víctimes només són números”, explicava quan va estrenar el film.

Puigdemont deia ahir sobre Costa-Gavras: “És una persona compromesa amb el seu temps, que no deixa indiferent a ningú. Ha estat testimoni de les principals convulsions històriques del segle XX i ha denunciat dictadures de diferent signe ideològic, amb un interès especial per la que va portar a l’extermini jueu. També s’ha enfrontat als problemes del segle XXI, com l’atur, la immigració o el capitalisme”.

Radiografies del totalitarisme

Costa-Gavras, nascut a Loutra-Iraias el 1934, es va formar a París, on va viure el debat intel·lectual de l’esquerra francesa als anys 50 i 60. Allà va conèixer Jorge Semprún, amb qui va col·laborar a Z, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Vassilis Vassilikós sobre l’assassinat del polític Grigoris Lambrakis. Semprún també va participar en el guió de La confessió (1970), on Costa-Gavras partia del llibre del txec Artur London per desemmascarar la pulsió estalinista de certa esquerra europea. Més endavant va tractar l’intervencionisme nord-americà en la política de l’Amèrica Llatina, primer a Estat de setge (1972) i després a Desaparegut (1982), Palma d’Or i premi al millor actor (Jack Lemmon) a Canes i Oscar al millor guió.

Paral·lelament, Costa-Gavras va anar explorar el nazisme i l’Holocaust en films com Secció especial(1975), novament amb guió de Semprún, La capsa de música (1989) i Amén (2002), una pel·lícula en què reflexionava sobre el paper de l’Església catòlica durant el règim de Hitler. També va interessar-se pel conflicte entre Israel i Palestina a Hanna K. (1983), oferint una mirada crítica sobre el govern israelià.

En els últims anys, Costa-Gavras ha dirigit la càmera cap a les conseqüències de la voracitat capitalista, com ara la precarietat laboral a Arcàdia (2005), el setge als immigrants a Edèn a l’Oest (2009) i la falta d’escrúpols del món financer a El capital (2012), fins ara l’últim film del primer cineasta que rep el Premi Internacional Catalunya.

Els grans temes del cinema de Costa-Gavras en quatre pel·lícules

‘Z’ (1969)

La violència de l’estat. Tot i que feia anys que vivia a França, Costa-Gavras no va perdre de vista la convulsa situació política de la Grècia dels anys 60. El 1969, en plena Dictadura dels Coronels, va adaptar al cinema la novel·la de Vassilis Vassilikós sobre l’assassinat del polític Grigoris Lambrakis. El film, amb guió de Jorge Semprún, el van protagonitzar Jean-Louis Trintignant, Yves Montand, Irene Papas i Jacques Perrin.

‘Desaparegut’ (1982)

L’intervencionisme nord-americà. Costa-Gavras va adaptar el llibre de Thomas Hauser sobre la desaparició de Charles Horman durant el cop d’estat de Pinochet, assenyalant la complicitat dels EUA.

‘La capsa de música’ (1989)

Els crims del nazisme. Amb guió de Joe Eszterhas (Instint bàsic ), inspirat en el cas de John Demjanjuk, Costa-Gavras va muntar un thriller sobre una advocada (Jessica Lange) enfrontada a un passat familiar ominós.

‘El capital’ (2012)

El capitalisme salvatge. Costa-Gavras pren aquí la novel·la de Stéphane Osmont per explorar “com els diners i el poder canvien l’ètica de les persones”. El capital està construïda com una gran sàtira sobre el capitalisme centrada en la figura de Marc Tourneuil (Gad Elmaleh), director executiu d’un gran banc europeu. Van acusar Costa-Gavras de “fer una crítica ridícula del món de la banca”. Tanmateix, possiblement va quedar-se curt i tot.

stats