Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

Correm, correm, que el món s'acaba

Hi ha carreteres secundàries i autopistes. Persones ràpides i persones lentes. I novel·les amb tants punts en comú que permeten jugar a les set diferències.

La vida és dura i el futur ja no el garanteixen ni els grans magatzems

El carpe diem ja no es porta. Com apuntava ahir Salvador Cardús, abans del catacrac semblava que no calia educar els nens per a la duresa de la vida. "Es podia predicar un viure al dia despreocupat perquè, paradoxalment, s'estava segur que ens havíem curat en salut per al futur". Segons el sociòleg, la il·lusió d'una postmodernitat centrada en el present es va construir sobre una gran impostura, sobre la confiança que ho teníem tot assegurat.

Viure l'instant com si no tinguéssim ni passat ni futur és un mal negoci. Però sí que estem condemnats a viure en el present: no hi ha res més. El passat ja no és i el futur encara no és. Avançar-se al futur és un argument de ciència-ficció, o un símptoma preocupant. La psiquiatra Nes Bach, ràpida entre els ràpids, fa cua en un quiosc per comprar el diari de l'endemà, fins que se n'adona, s'escandalitza i entén que això seu és greu. Però l'exemple del diari atabala, perquè jo escric avui un text que tu llegiràs demà. El meu avui és el teu ahir. Calla, que per fi estic entenent per què em vaig fer periodista de premsa en lloc de psiquiatra, tant que m'hauria agradat.

L'home dièsel, la dona veloç i la gran virtut de la bona literatura

Ningú ho diria, però les dues novel·les que més m'han atrapat aquest 2012 col·leccionen semblances. Parlo de Carretera secundària , de Joan Carreras, i La dona veloç , d'Imma Monsó. Un parell d'obres indiscutiblement sòlides escrites per autors catalans que ronden els cinquanta anys (Carreras és del 1962, Monsó del 59), que han sabut guanyar ofici literari i que formen part des de fa uns quants llibres del meu catàleg d'imprescindibles.

Un pare viudo que viu sol en una casa. Una casa que és una mena de territori màgic on res no és ben bé el que sembla. Un amic del pare que acaba sent un personatge clau de la història. Algú que fa dibuixos. Protagonistes que remenen records dels progenitors morts. Una certa intriga que t'empeny a passar pàgines. L'ombra d'un possible crim. I el temps que avança sí o sí, enterrant converses que mai tindran lloc. Fins aquí, tant podria referir-me a Carretera secundària com a La dona veloç . (Curiosament, Joan Carreras ha estat batejat per l'editor i crític Bernat Puigtobella com "l'home dièsel".)

"La poesia sempre parla del mateix però sempre diu coses noves, mentre que les novel·les sempre parlen de coses diferents però sempre diuen el mateix", va comentar-me fa poc un poeta, escombrant cap a casa. Diguin el que diguin, benvinguts siguin els poemes i les novel·les que ens sacsegen per dins. I que tenen una virtut miraculosa, en els temps que corren: aturen el temps.

Fins i tot el guru de la lentitud és esclau de les presses

Jo confesso, per dir-ho a la manera de Jaume Cabré, que tinc una relació amb el temps tan patològica com la Nes, la protagonista de La dona veloç . També sóc ràpida, ves. Visc el present, quin remei, però no el gaudeixo, perquè no puc parar de pensar en el que em tocarà fer després. Les esperes em desesperen. Imma Monsó potser pretenia dibuixar la caricatura d'una dona que vol i no pot atrapar el temps, però l'exageració m'ha costat de veure: m'hi he vist fidelment retratada. I m'he fet un tip de riure, això sí.

Fa uns anys em vaig acostar amb interès científic (i amb cert escepticisme) a la filosofia de l'Slow Movement. Vaig descobrir que el guru Carl Honoré, autor de l'assaig Elogio de la lentitud , era tan esclau de les presses com les dones i els homes veloços del món mundial, i m'ho vaig prendre com una absolució: si fins i tot ell era més llebre que tortuga, jo ja no calia ni que em proposés alentir la marxa. Vaig fugir dels adeptes a la calma cames ajudeu-me, per no perdre el costum.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT