UN GÈNERE EN EXPANSIÓ
Cultura 31/03/2011

Contra la crisi del disc, grans videoclips d'autor

Xavi Serra
5 min
De mishima a scissor sisters A dalt: Es feo (Manos de Topo), de Kike Maíllo; Tot torna a començar (Mishima), de Luis Cerveró; Bombay (El Guincho), de Nicolás Méndez. A sota: Universos infinitos (Love of Lesbian) i Focs i Brases (Inspira), de Lyona; Invisible light (Scissor Sisters), també de Méndez.

En un context de crisi de la indústria discogràfica i de disminució de les vendes, el videoclip resisteix. I no només resisteix, sinó que viu una època de bonança i optimisme que perpetua un escalada de reconeixement que es va iniciar a finals dels anys 90, amb l'eclosió de l'anomenat videoclip d'autor i l'adveniment dels tres apòstols del gènere, Michel Gondry, Spike Jonze i Chris Cunningham. Des d'aquell primer boom, que va rescriure la funció dels videoclips i va transformar la percepció del públic, han passat molts anys i tres esdeveniments molt importants: el negoci musical s'ha reinventat, els costos de producció han disminuït i internet ha substituït la televisió com a espai natural del format.

En aquest context, les obres que es desmarquen del corrent majoritari han trobat un bon terreny per difondre's i proliferar. I, fins i tot, per a l'èxit. L'any passat, Bombay , un videoclip de la productora catalana CANADA per al segon disc d'El Guincho va arribar en poc més d'un mes al milió de visionats. I ja en porta més de dos milions. Al cap d'uns mesos sorgia la notícia: el popular grup novaiorquès Scissor Sisters encarregaven a CANADA la realització del seu nou clip, Invisible light . "La veritat és que ens ha desbordat una mica", reconeix Luis Cerveró, un dels tres fundadors de la productora. "No parem de reunir-nos, escriure i treballar. Tot això ha servit sobretot per posicionar-nos internacionalment. Abans només ens arribaven encàrrecs d'aquí, i ara també de fora".

Cerveró serà objecte d'una retrospectiva a Zoomvi, el festival de realitzadors de videoclips de Catalunya que a partir de demà se celebra simultàniament a Reus, Olot i Barcelona. El valencià és un dels pioners del videoclip d'autor al nostre país. Ha treballat amb grups independents de tot tipus, des de Los Planetas fins a Mishima, i juntament amb autors com J.A. Bayona i Marc Lozano va contribuir a posar les bases de la reinvenció del gènere durant la dècada passada. Va poder contemplar la crisi de la indústria discogràfica de molt a prop. "Amb l'emergència d'internet i la desaparició del videoclip de la graella televisiva, les discogràfiques van tenir un petit atac de pànic, però al final s'han adonat que tot i que ara no recuperen les inversions directament amb les emissions per televisió, en l'aspecte promocional el videoclip funciona i ajuda molt els grups".

Per amor a l'art

Un dels malentesos més comuns quan es parla de la salut del videoclip a Catalunya és pensar que existeix una indústria del videoclip. Que es facin molts videoclips no vol dir que els seus creadors en puguin viure. Per què es fan, doncs? La realitzadora Marta Puig (Lyona) confessa que mai no guanya diners amb els videoclips que dirigeix, i que de vegades fins i tot ha hagut de posar-ne de la seva butxaca. No és l'excepció. Dirigir videoclips no és una carrera profitosa, sinó més aviat un hobby ; un hobby que dóna prestigi, però no pas ingressos.

Un altre director, Kike Maíllo, diu que dels videoclips en valora sobretot la llibertat que permeten. "És impagable que algú et doni la confiança per fer el que vulguis. Les alegries que em donen els clips compensen de llarg la manca d'ingressos". Per a un realitzador, els videoclips són oportunitats d'exercitar el seu múscul creatiu, lluny de les coercitives limitacions de la publicitat. I sovint, l'oportunitat de posar en contacte dues passions: el cinema i la música. Tots els realitzadors amb qui hem parlat arrufen el nas davant la possibilitat de posar imatges a una cançó que no els agradi. "Jo ho vaig fer una vegada", diu Lyona, "i va ser horrible. Muntava les imatges sense escoltar la música. No ho tornaré a fer mai".

Maíllo apunta una altra raó per explicar l'alta productivitat actual del gènere. "Ara els costos són molt baixos. Quan jo vaig començar amb la productora Desastre de Cine no es feia cap videoclip per menys de quatre milions de pessetes (24.000 euros), però ara se n'arriben a fer per mil o dos mil".

Videoclips a la xarxa

YouTube va arribar en el moment adient. Amb els videoclips gairebé esborrats de la programació televisiva, internet es va convertir en la llar perfecta per a aquest format. Lyona assenyala internet i les xarxes socials com un dels principals motors del seu èxit, i Maíllo fins i tot reconeix que té molt present aquesta finestra a l'hora de pensar els treballs. "L'atenció d'una persona que es mira un clip a internet és bastant reduïda; per tant, jo intento sempre que hi hagi una progressió, que l'espectador tingui la necessitat de continuar mirant la pantalla, de saber què passarà a continuació", diu el realitzador.

A internet també han sorgit propostes originals que dignifiquen el gènere i el propulsen cap a noves direccions. Amb els francesos La Blogotheque com a referent però amb la voluntat d'anar més enllà, Venuspluton! és una web íntegrament dedicada al vídeo musical estatal que serveix com a excel·lent punt de partida per començar a investigar el panorama del videoclip d'autor, conèixer creadors i revisar documentals, clips clàssics, textos especialitzats i petits experiments com els venusplutones , en què el realitzador captura la interpretació en viu d'un músic amb una sola càmera, sense muntatge i en escenaris allunyats de la litúrgia habitual del directe. Al capdavant de Venuspluton! hi ha Marc Prades, creador del primer festival de videoclip del país, el desaparegut ScopeFest. Les llunyanes edicions d'aquest festival van contribuir a aconseguir que avui dia no fem cas tan sols de qui hi ha davant de la càmera, sinó també dels grans noms que hi ha al darrere.

1. Lyona

Marta Puig, que fa servir l'àlies de Lyona, va trobar en el videoclip el format perfecte per conjugar la passió pel cinema i la música. La primera la va educar a l'Escac, l'Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, i al cine d'Esparreguera, que programava el seu avi; però ja de petita es mirava l' Sputnik amb el comandament del vídeo a la mà per enregistrar els clips que més li agradaven. De l'Escac en va sortir sense voler saber res més de l'ofici, però a partir d'un encàrrec de l'escola fa el seu primer clip i es reconcilia amb el cinema. Més tard arriben els treballs per al projecte musical d'una companya de classe, Mürfila, i l'encontre amb Love of Lesbian, amb qui ha establert una relació que va més enllà de la col·laboració puntual: ha dirigit nou clips del disc 1999 i s'ha fet càrrec de la portada i la imatge promocional del grup. Eclèctica i versàtil, Lyona està il·luminada per un sensibilitat molt particular.

2. Kike Maíllo

Més que director de videoclips, Maíllo és un cineasta polivalent, que tant realitza curts ( Los perros de Pavlov ) com s'encarrega de la sèrie animada de televisió Arròs covat o dirigeix el seu primer llargmetratge, Eva , una història de ciència-ficció de la qual sentirem a parlar, i molt. Però en l'àmbit del videoclip ha destacat sobretot com a il·lustrador dels videoclips de Manos de Topo: El cartero, Es feo i Lógico que salga mal són tres peces d'orfebreria narrativa que criden l'atenció per l'originalitat i l'excel·lència que tenen en la posada en escena. Una curiositat: els components del grup van ser alumnes seus a l'Escac.

3. Canada

Són la referència. Luis Cerveró, Nicolás Méndez i Lope Serrano, tres realitzadors amb afinitats i complementarietats, van fundar la productora Canada per gestionar més eficaçment la seva feina i poder dedicar més recursos als treballs que els venia de gust fer. L'èxit de Bombay i la trucada dels Scissor Sisters pot provocar l'error d'identificar-los amb artistes molt populars, però treballen amb tota mena de grups, des de Mishima fins a Mujeres, passant per Joe Crepúsculo i Christina Rosenvinge. Estetes i preciosistes, s'allunyen de la línia narrativa d'altres autors i aposten, en general, per un estil més de sensacions que d'històries. I són uns enamorats del cel·luloide: si el pressupost no arriba per rodar en cine, poden rebutjar un

projecte.

stats