TENDÈNCIES TEATRALS
Cultura 16/01/2012

Contaminats per la Comèdia catalana

Juan Carlos Olivares
3 min
Contaminats per la  Comèdia catalana

Sobre la veracitat dels efectes terapèutics de riure que en parlin d'altres. Com a mínim és una manera d'augmentar el flux d'oxigen als pulmons, i omplir-se de vida no deu ser del tot perniciós. Una cosa certa és que hi ha demanda i, per tant, un mercat atent a la necessitat del riure. Ara mateix a Barcelona hi deu haver al voltant de quinze sales de teatre que ofereixen o anuncien aquest producte placebo per atreure el públic. Més del que és habitual? ¿S'ha convertit la comèdia en un gènere de primera necessitat, una oferta refugi en un context depressiu?

Aquesta setmana s'estrenen Políticament incorrecte (Condal), el vodevil de Ray Cooney amb el qual Paco Mir va debutar fa quinze anys com a director en solitari, i Res tornarà a ser com abans (Villarroel), el nou text de l'autora directora Carol López. Les diferencia, sobre altres consideracions, el nivell de risc que assumeixen. El muntatge de Mir va ser al seu dia un èxit de públic i seria estrany que ara no funcionés, com funcionen Pel davant... i pel darrera (Borràs) o Els 39 esglaons (Club Capitol). En canvi López s'enfronta de nou al judici de públic i crítica amb una estrena que podria descol·locar el públic que busca una nova entrega de Germanes .

Al voltant del teatre de Carol López s'ha generat un debat involuntari sobre les llibertats lingüístiques que es permeten els seus personatges. I no està sola. Pel que sembla, la comèdia catalana no s'entén sense pertorbar la puresa de la llengua. En realitat és un debat més que centenari. Serafí Pitarra ja va haver de sortejar al seu dia les diatribes dels àrbitres de la correcció per portar a l'escenari el xavisme imperant als carrers barcelonins. ¿Què més podia fer si la comèdia catalana és un gènere eminentment urbà enfront del to rural dominant del drama? Els sainets barcelonins d'Emili Vilanova tampoc obviaven la contaminació idiomàtica.

Petites crisis quotidianes

La millor tradició de la comèdia catalana sorteja com pot els perills del tipisme, com els vodevils tirolesos o les peces de bulevard que sol emetre IB3, i prefereix l'autoparòdia, l'absurd o les petites crisis quotidianes tractades amb humor. És un gènere que es basa en les contradiccions de la vida, i l'ús de la llengua és un dels elements més rics i, per tant, més vius de la realitat catalana. Un sentit liberal de la literatura dramàtica que també defensen -sense sentir-se traïdors de res- altres comediants contemporanis, com Jordi Casanovas o Cristina Genebat, amb les traduccions de LaBute que prepara per a Julio Manrique.

Ara que apareix Casanovas... ¿No és curiós que el quartet de comediògrafs catalans responguin al nom de Jordi? Jordi Casanovas, Jordi Oriol, Jordi Galceran i Jordi Sánchez. És obvi que Jordi és un nom bastant comú en els llibres de família catalans, però entre els quatre homònims -amb permís de Marc Rosich, entre d'altres- es podria fer un retrat bastant complet de la comèdia catalana. Oriol, que acaba d'estrenar la irregular t-ERROR al Nacional, encara està a la recerca del text que el consolidi. Tot el contrari que Galceran, recent guanyador del primer torneig de dramaturgs catalans a votació del públic, encantat que el facin riure. És l'autor amb el domini més ferm dels mecanismes clàssics de la comèdia i amb més consciència de la presència de l'espectador. Però també és algú que fa servir aquesta ortodòxia per trencar tabús col·lectius, com relacionar ETA amb el vodevil, com fa a Burundanga (Sala FlyHard). Encara que per ser honestos els avançats en el gag amb encaputxats sempre han sigut els guionistes de Vaya semanita, d'ETB.

Casanovas representa un tipus de comèdia que se sustenta més en la cultura híbrida i transversal i, possiblement, encara molt generacional. Textos com Una història catalana representen, per ambició i complexitat, un altre grau de maduresa en la seva trajectòria com a autor. I trobem a faltar Sánchez, abduït pel sainet televisiu castís. Durant un temps va representar la gran esperança blanca de la comèdia catalana. L'estrena de Kràmpack al Festival de Sitges el 1998 va generar moltes expectatives, després alimentades amb Excuses i Fum, fum, fum . La complicitat amb Joel Joan semblava un motor sense friccions. Plats bruts havia de ser només un divertit interludi audiovisual. Però encara n'estem esperant el retorn al teatre. Quan serà? Segur que té una comèdia guardada al calaix.

stats