Cultura 27/06/2013

Comediants: 40 anys pintant el carrer de colors

Arriba al cine el documental que recull la trajectòria d'una companyia imprescindible

Laura Serra
4 min
L'ESTÈTICA DE COMEDIANTS CONVERTIDA EN CINEMA 
 El documental juga amb les tècniques habituals de la companyia -ombres xineses, titelles, etc.- per fer avançar la història. A sota, el centre de creació de Comediants, La Vinya, a Canet de Mar, en una festa que apareix a la cinta.

Barcelona.El sol, un personatge essencial en l'univers de Comediants -aquell astre amb una esfera taronja que li feia de cap i tirallongues de roba de colors que li feien de cos que va debutar a Sol, solet (1978)-, és també el protagonista del documental que recull els 40 anys de trajectòria de la companyia. El sol és el que perseguien aquells saltimbanquis que van fugir d'un país gris dominat per un tirà per inventar un món paral·lel pintat de colors. Així, com un conte d'ombres xineses, arrenca Comediants, amb el sol a la maleta , la pel·lícula d'Elisenda Dalmau i Héctor Muniente que narra l'origen d'una companyia que contribuiria a la renovació del teatre del país, a l'obertura als corrents europeus i a la seva projecció. Aquest divendres la cinta arriba als cinemes catalans i després es podrà veure a la filmoteca del Matadero de Madrid al juliol.

"Comediants era un clam a la llibertat, al color, a trencar-ho tot", diu Paca Sola, una de les fundadores de la companyia, junt amb Joan Font, Jame Bernadet, Quimet Pla, Jordi Bulbena i Angeleta Julian, entre altres actors, músics, artesans i creadors. Comediants no va ser una companyia convencional, sinó un col·lectiu sense caps visibles que mesclava vida i obra.

La creació i la vida en comunitat

El director Joan Font va marxar d'Olesa de Montserrat amb una maleta i 500 pessetes i va aterrar en una Barcelona on el teatre independent tot just treia el nas. "Llavors es feia un teatre de militància política, antisistema, molt censurat. Comediants ens posa en la línia del teatre internacional. És el paradigma del hippisme entès com a moviment contracultural, amb les mateixes intencions que el teatre polític, però podia fer més mal -explica Àngel Alonso, històric cofundador de la Sala Villarroel-. Obre una via del que serà el teatre català, amb grups com La Fura dels Baus, Vol-Ras, Pep Bou, El Tricicle...".

Non Plus Plis va ser la seva estrena, el 1971. Un espectacle que definien "de màscares i capgrossos". Comediants va partir de la tradició popular i la va reinterpretar d'una manera moderna. D'aquell èxit, "va semblar possible una filosofia de viure -diu Sola-: de la vida en faríem art i l'art representaria la nostra manera de viure". La companyia es va instal·lar a viure i treballar a Canet de Mar, on encara avui tenen la seu, a l'espai de La Vinya.

Del festival de Venècia a la Mercè

Els directors de Comediants, amb el sol a la maleta es van centrar en l'etapa "més llunyana de la companyia, que és la més interessant dramàticament i la més desconeguda", explica Muniente. I la més difícil d'il·lustrar perquè, en aquella època, diu l'actriu Jin-Hua Kuan, "ens ocupàvem de viure i no de fer arxiu". Per això mesclen enregistraments de totes les èpoques amb imatges postproduïdes que simulen tècniques teatrals i les entrevistes als fundadors històrics i a la gent que els va ajudar: de Pasqual Maragall a Anna Lizaran, de Joan Manuel Serrat a Javier Mariscal.

Tot i que no els han faltat reconeixements oficials -el Ciutat de Barcelona i el Serra d'Or el van rebre ja el 1980, el Nacional de Teatro l'any 1983, el Nacional català el 1987, el Premi Europa el 1994 i la Creu de Sant Jordi el 1996-, s'ha reivindicat poc el pes específic de la companyia i de les arts de carrer. El documental s'ocupa de subratllar fites històriques en les quals van tenir un paper important. Per exemple, en la recuperació del Carnaval de Venècia, després de 60 anys de no celebrar-se, gràcies a un encàrrec de la Biennal el 1980. Però també en la invenció de les Festes de la Mercè o en l'impuls de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. "Hem guanyat la invasió del carrer", diu Sola.

La fi del somni 'hippie'

El documental també descriu amb cruesa els moments més foscos de Comediants. El més tràgic va ser un accident viari durant la primera gira, a Mallorca, el 1972, en què Angeleta Julian va patir ferides greus. El 1990 hi va haver l'incendi de la seu del grup a Canet, que va arrasar col·leccions de màscares, vestuaris, documents i escenografia, i va fer que es plantegessin plegar veles. La solidaritat de la professió i el suport del públic els van fer seguir. I va arribar el seu moment culminant.

El 1992 va ser l'any de glòria i del trencament. Després de participar a l'Expo de Sevilla, a la clausura dels Jocs Olímpics, als Jocs d'hivern d'Albertville i actuar a Barcelona i Saragossa, va venir el col·lapse. "No vam saber gestionar l'èxit i vam tenir problemes econòmics. Es va demostrar que havíem de ser una empresa. Vam passar de ser un grup a ser una companyia. Va ser un crac emocional. I va ser el final del somni", explica Paca Sola.

Traspassar el llegat als joves

Malgrat que al documental hi dedica menys metratge, la companyia segueix activa. La docència, el teatre i l'òpera per a tots els públics els manté en cartell als teatres. I no és que després d'aquesta celebració dels 40 anys -que "han passat en un sospir", diu Font- pensin abaixar la persiana, però sí que busquen saba nova. "Nosaltres ens volem obrir per traspassar la nostra experiència, perquè no es perdi, però les ganes i l'energia l'hi han de posar els joves -reconeix el director-. Tant de bo el documental serveixi per ensenyar-los que és possible la utopia. Com deia Joan Brossa, s'ha d'apuntar a l'infinit per avançar un metre".

stats