Publicitat
Publicitat

Sergi Belbel descriu la genialitat d'Anna Lizaran abans que s'aixequi el teló

Colossal, monumental, immensa

La primera vegada que vaig tenir el privilegi de treballar amb l'Anna Lizaran va ser el 1998 al Teatre Romea amb la meva obra Morir . No va ser cap èxit, però la interpretació que l'Anna va fer del monòleg de la mare alcohòlica encara la recordo com si fos ahir. Crec que el dia de l'estrena li vaig dir que mai havia vist res meu interpretat de manera tan magistral.

No és fàcil parlar de la Lizaran (en teatre, quan anomenem una actriu amb l'article determinat davant el cognom -la Lizaran, com la Xirgu, l'Espert, la Sardà, etc.- automàticament se li atorga la categoria de primeríssima actriu), perquè com deia Pep Guardiola a propòsit de Messi (estic segur que a l'Anna li agradarà la comparació, perquè és culer de cap a peus), s'esgoten els qualificatius per descriure la seva feina: impressionant, extraordinària, colossal, monumental, descomunal, espaterrant, devastadora, immensa, aclaparadora, monstre escènic... són només els adjectius que els crítics han escrit sobre la seva última interpretació: la Violet Weston d' Agost , de Tracy Letts, al TNC. Evidentment, subscric tots aquests adjectius. Però també n'hi atribuiria de no tan... gruixuts , de més delicats , com ara: sensible, tendra, amatent, carinyosa, protectora, detallista, perfeccionista, delicada, astuta, observadora i fins i tot... fràgil, malgrat la seva fortalesa. Em fa l'efecte que és aquesta barreja de gran personalitat i petits gestos o detalls del seu caràcter el que la fa una persona excepcional.

Cada obra que he fet amb l'Anna ha esdevingut una experiència única, irrepetible. Té la virtut de convertir un assaig en una vivència . M'atreviria a dir que el defecte més gran que té com a actriu és la seva incapacitat de fer italianes . M'explico. Anomenem una italiana aquell assaig superficial que serveix només per fer memòria del text i dels moviments, una mena de repetició, a càmera ràpida i sense entonacions, de les paraules i els moviments de l'obra. Doncs en les cinc obres que hem fet plegats, no hi ha hagut manera de fer una italiana amb ella. Fins i tot en aquesta mena d'assajos l'Anna necessita fer-ho de veritat, entregar-s'hi en cos i ànima.

No es conforma mai amb el que té. Sempre vol anar més enllà i per això arrossega sempre els que té al seu voltant. Perquè per a ella el teatre no és només una feina. És un acte sagrat, màgic, transcendental, al qual ella es lliura tota sencera, com una funambulista sense xarxa. No crec que existeixi a Catalunya una actriu més impúdica que ella, en el bon sentit de la paraula. I això és el que la fa especial, a ulls dels espectadors: no té manies absurdes de diva. Si ha de sortir desmanegada, ho fa sense problemes. Si ha de mostrar la part més fosca d'un personatge, ho fa sense contemplacions, mostrant-ne sense pietat les misèries, arrossegant-se pel fang i per la merda, si cal. A part de poder presumir de ser de les poques actrius de la seva categoria i de la seva edat que no s'ha fet res (artificial o de quiròfan, per entendre'ns) ni a la cara ni al cos, també és de les poques, poquíssimes, que és capaç de mostrar aquesta part més morbosa, tèrbola i inquietant de l'existència humana.

Ens fa riure amb la seva sana desmesura. Ens fa plorar amb la seva exquisida sensibilitat. Toca igual de bé el que és gran que el que és petit. La tragèdia i la comèdia dramàtica. Per això, veure-la en un escenari es converteix sempre en una experiència difícil d'oblidar. Els que hem tingut el plaer i l'honor de treballar amb ella ho sabem. És evident que, com tothom, també té defectes. Però ara no us sabria dir quins, de veritat. Que a vegades és una mica mandrosa, potser. Però, en realitat, això no és ben bé un defecte per a qui s'agafa la feina com si li anés la vida. És el repòs del guerrer, absolutament necessari si vol rendir al cent per cent en la pròxima batalla.

Les