Cultura 09/11/2011

El CoNCA es fa l'harakiri per eludir l'ajusticiament

Santi Fondevila
2 min

Deu dels onze membres del plenari del Consell de la Cultura i de les Arts (CoNCA) es fan l'harakiri i el conseller del ram, Ferran Mascarell, se'n fa creus i els retreu no haver esperat l'execució sumaríssima prevista per ell mateix a la llei llei d'agilitat i reestructuració administrativa, que sembla que es discutirà d'aquí un mes al Parlament. I és que una vegada aprovada la llei, en què es preveu la reducció del plenari a cinc o set membres, o bé dimitien tots perquè n'escollissin uns altres o bé és jugaven als xinos qui es quedava en un CoNCA rebaixat. El CoNCA, òrgan col·lectiu però format per individus, no ha dimitit en ple. Hi ha un membre, la vicepresidenta primera, Pilar Parcerisas, que considera la decisió de la resta precipitada. Ella es queda, convençuda que són els altres els que estan equivocats.

Ferran Mascarell no ha vist mai amb bons ulls com funcionava el CoNCA des de la seva fundació parlamentària fa tres anys. Digui el que digui ara, el seu projecte passa per desposseir-lo de capacitat executiva tot respectant-li l'activitat assessora i consultiva. I ara se sorprèn, almenys públicament, que aquells que estaven condemnats prefereixin marxar per pròpia iniciativa. Els sona allò de negar l'evidència?

La dimissió, que ahir mateix el Parlament va acceptar amb un reflex increïble, no generarà cap aldarull al carrer i és un capítol més de la tragicomèdia d'un organisme aparentment desitjat per tots els sectors professionals, que li van donar suport fins a la tramitació parlamentària, sacsejat al cap de poc de constituir-se per la dimissió del primer president, Xavier Bru de Sala, per desacords interns, i qüestionat a l'arribada del preclar Mascarell a la conselleria de Cultura. Mala peça al teler.

El CoNCA va néixer per deslliurar de sospita els ajuts de l'administració a la cultura tot cercant un model desvinculat dels amiguismes o suports polítics. N'hi ha que pensen que la cultura només interessa políticament per la seva rendibilitat immediata o com a aparador d'excel·lència -la màxima expressió en són les llotges institucionals al Liceu-. Els sona allò que s'ha de canviar tot perquè res no canviï?

stats