SitgesHi ha dos tipus d'històries de ciència-ficció. El primer és aquell en què un món fantàstic serveix com a decorat més o menys exòtic d'una aventura i afegeix possibilitats narratives a l'acció, però que a la llarga la història es podria desenvolupar en qualsevol altre escenari, fins i tot en societats més primitives: és el cas de Mad Max, La guerra de les galàxies i un llarg etcètera. El segon tipus parteix d'una especulació sobre el futur de l'home i la societat, i es fa preguntes que no es poden respondre de cap altra manera que imaginant un món fantàstic i una trama i uns personatges que hi pertanyin.
Eva , opera prima de Kike Maíllo, que ahir va inaugurar el Festival de Sitges i que el 28 d'octubre arribarà als cinemes, pertany al segon tipus. Com 2001: una odissea de l'espai , com Blade runner , com Gattaca . És ciència-ficció ambiciosa i meditada, profunda i melancòlica i, sens dubte, una excepció en el panorama fantàstic nacional.
A partir d'una idea original del director i Martí Roca, i una primera versió de Sergi Belbel i Cristina Clemente, Eva explica la història de l'Àlex, un brillant enginyer de robòtica que torna a la seva ciutat per construir un nen robot que es pugui relacionar amb els humans. L'Àlex reprèn el contacte amb el seu germà i la dona d'aquest, amb qui va tenir una aventura temps enrere, i coneix la filla de tots dos, l'Eva, que exerceix sobre ell una estranya fascinació. Ràpidament la pren com a model per al seu prototip i hi té una relació quasi clandestina, que reactiva els sentiments de l'Àlex cap a la mare de l'Eva.
Malgrat que en el seu proclamat intent de "feminitzar el gènere" Maíllo s'ha passat una mica i li ha sortit una història un pèl tova i d'engranatge dramàtic massa previsible, la pel·lícula està plena de bones idees visuals i narratives. Eva és un manual de com superar els complexos que empresonen el cinema fantàstic nacional, una cinta amb personalitat i atreviment, amb uns efectes especials que guarden un equilibri perfecte entre vistositat i funció.
L'estrena d' Eva a Sitges tanca un cercle virtuós, un camí d'anada i tornada que exemplifica la trajectòria de Maíllo, espectador fidel d'aquest festival -"el millor del món", assegurava ahir en roda de premsa-, que ara inaugura una nova edició amb el seu debut. Com abans van fer Jaume Balagueró i Juan Antonio Bayona, fills pròdigs de Sitges que enguany també participen al festival. La bona notícia per al cinema català no és que Eva sigui el primer film en català que inaugura Sitges, sinó el gran planter de cineastes de gènere que ha sorgit al voltant del festival, amb personalitat, ambició i connexió amb el públic. Kike Maíllo és l'últim que s'ha afegit a la llista.
