Chus Martínez: “La crisi té a veure amb la manera d’invertir. Apostar per la cultura és molt rendible”

PalmaEncara que actualment du la direcció de l’Institut d’Art de l’Academy of Art and Design de Basilea (Suïssa), que és la comissària del Pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia 2015 i que és una de les persones més influents i sol·licitades en el món de l’art, Chus Martínez (la Corunya, 1972) no s’ho va pensar dues vegades quan l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears (AAVIB) li demanà el suport per a #FRAU_JOVE 2014, la contraconvocatòria que denuncia l’eliminació des del 2012 del certamen d’Art Jove que convocava el Govern balear. Va deixar tota la feina i és a Palma al costat de l’art jove de les Illes.

Deveu ser dels gestors de l’art més ocupats del món i, en canvi, rebeu un SOS d’artistes joves d’unes illes i agafau quatre dies per donar-los el suport que els manca.

És el que s’ha de fer i té molt de sentit fer-ho. Jo ho entenc així i he de dir que, a Suïssa, quan vaig comunicar que me n’havia d’anar aquests dies, encara que estam en un moment de molta feina, tot d’una compartiren amb mi que, amb qüestions com aquestes, s’hi ha de ser.

Què representa per a un país el suport a l’art jove, en particular, i a l’art en general?

L’art, tota la cultura d’un país, té sentit perquè després d’una generació en ve una altra i després una altra. Ni podem oblidar les generacions anteriors, tampoc les que vénen al darrere, ni deixar de preparar el camí de les que vindran. Donar suport als joves és donar esperances i possibilitats perquè sorgeixin més oportunitats de fer cultura.

Sovint es posa la crisi econòmica com a motiu per reduir el suport públic a la cultura. Què en pensau?

La crisi econòmica té molt a veure amb la manera d’invertir. No hi haurà creixement econòmic sòlid si no s’inverteix en cultura, és innegable. Apostar per la cultura és molt rendible. A més, l’economia i la cultura depenen una de l’altra. Per això, ni la cultura ni l’art no han de pagar els plats romputs d’una situació que pateixen especialment els països que no inverteixen en cultura. L’art, com qualsevol altra expressió de la cultura, ens aporta una manera d’articular un discurs davant la crisi. Si tenim cultura, estam millor preparats per entendre quines emocions genera qualsevol situació en la gent. La cultura ens aporta una mirada especial i uns referents. No hem d’oblidar que la cultura i l’art treballen per a nosaltres i que són extremadament generosos perquè, amb un cost baixíssim, ens garanteixen el futur.

Per al Pavelló de Catalunya a Venècia heu optat per un cineasta de tot just 40 anys, Albert Serra (Banyoles, 1975), amb un llenguatge innovador. Per què Albert Serra?

Perquè la seva obra m’encanta i perquè sempre és un plaer treballar amb Albert Serra. Ja ho havia fet al MACBA i també a Kassel. I la seva obra m’encanta perquè no és moderada, té frescor i intel·ligència i, a més, perquè assumeix cada treball amb una gran ambició i arrogància (en el sentit d’arrogar-se, no d’altivesa). També m’interessa el fet que no mira el que es fa fora del país per fer-ho ell, però hi està alerta i no amaga els seus referents. Respecte de l’edat, diria que és un artista d’una generació intermèdia, que quasi sempre és la que ho té més difícil perquè en els estadis intermedis els artistes pateixen. Encara no s’han consolidat del tot i tampoc desperten l’interès d’allò que acaba d’emergir. I crec que necessitam prendre consciència de la importància d’aquests estadis intermedis.

No hi ha gent que pugui recelar de la provocació que és inherent al cinema d’Albert Serra?

La desconfiança és el que la gent sol manifestar abans de veure qualsevol obra que no entra en els cànons que té assimilats. Hem de ser generosos davant d’allò que suposa un risc. Per representar Catalunya a la Biennal s’ha elegit el projecte que vaig presentar, amb Albert Serra, un artista que és provocador. Bé, doncs si ser provocador és un risc, està molt bé que Catalunya hagi decidit assumir-lo. Tots volem que surti bé, i segurament hi sortirà perquè treballam perquè sigui així. Però si no hi surt, ho hauríem de tornar a provar, tornar a assumir el risc, tants pics com calgui, perquè només així poden sortir coses extraordinàries.

Us puc provocar amb una pregunta conservadora? Un cineasta no ha d’estar en una biennal de cine?

Al cinema, com també a la literatura o a la música, es fan experiments sensacionals que difícilment entren en els canals habituals. Les maneres de consum cultural han tornat molt conservadores i l’art (que és una mare generosa) ha arreplegat totes les obres que la gent no anirà a veure a una sala de cinema, i ho ha fet per fer possible aquests experiments, que poden acabar influint el cinema, diguem-ne, més comercial. No entendre aquestes expressions més experimentals no vol dir que no ens hi afiliem ni tampoc que no hi estiguem a prop. De fet, en aquests moments, la societat és més a prop que mai dels experiments que fan els artistes de qualsevol àmbit.