Publicitat
Publicitat

Chick Corea i Béla Fleck, el joc infinit

Al llarg d’una hora i mitja, Corea i Fleck van anar explorat les possibilitats que dona un format cambrístic de piano i banjo on l’harmonia queda diluïda

Des del seu primer disc plegats, The enchantment (2007), Béla Fleck, el gran renovador del banjo de les últimes dècades, i el pianista Chick Corea, un dels grans noms del jazz, han fet nombroses gires conjuntes basades en gran part en la improvisació i en seguir trobant variants de les composicions pròpies, com un joc infinit. El 2015 van publicar Two, un doble disc en directe que, pel que es va veure diumenge al Festival de la Porta Ferrada, no deixa de ser una excusa més per seguir fent concerts i allargar el seu joc particular de les variacions. A l’auditori del port de Sant Feliu de Guíxols van oferir un capítol més de la seva aventura musical, en la qual conviuen íntimament el piano jazz, el bluegrass i la música clàssica. Un format que, afortunadament, permet redescobrir la versió més acústica i sense excessos digitals de Corea, conegut per ser un dels impulsors del jazz de fusió.

Al llarg d’una hora i mitja, Corea i Fleck van anar explorat les possibilitats que dona un format cambrístic de piano i banjo on l’harmonia queda diluïda: passatges contrapuntístics, patrons rítmics entrellaçats, jocs de pregunta i resposta. Presentaven cada una de les peces al públic (mitja entrada), però podrien no haver-ho fet i tocar cada composició com si fos el moviment d’una suite i tot hauria encaixat encara més. Una suite en la qual no hi van faltar els ressons espanyols de Señorita, el lirisme íntim de Waltse for Abby i les melodies juganeres de Children’s song No. 6 i Juno, que Fleck va compondre per al seu fill. Tampoc hi van faltar les referències a Scarlatti i Dutilleux en forma de cançó de bressol ni el jazz contemporani de The enchantment. En canvi, a Mountain, Fleck aconseguia portar Corea al seu terreny, al del bluegrass, i ell es defensava amb el seu millor swing.

Per al bis es van guardar dues peces emblemàtiques de Corea, Spain i Armando’s rhumba, que el públic va agrair amb aplaudiments. Van sonar gairebé desconstruïdes: les melodies principals van aparèixer com un simple ancoratge. Eren l’excusa per seguir buscant variacions de les variacions.

CHICK COREA & BÉLA FLECK

Festival de Porta Ferrada, 16 de juliol