Checco Zalone, el fenomen de la comèdia italiana
L’humorista estrena ‘Un italiano en Noruega’, la pel·lícula més taquillera de la història del país
BarcelonaQuan la mestra li preguntava al Checco petit què volia ser de gran, ell sempre responia el mateix: “Funcionari!” La feina fixa a l’administració és el pilar de l’existència del protagonista d’ Un italiano en Noruega, que avui s’estrena als cinemes: arriba a la feina cap al migdia, fitxa i immediatament se’n va al bar amb els col·legues, no fa brot en tot el dia i viu a cor què vols amb la típica mamma que el tracta com un príncep. Però la seva vida regalada se n’anirà en orris quan el govern anunciï una iniciativa per alleugerir l’excés de funcionaris de l’estat i comenci un pelegrinatge per diferents destins, que acabarà al pol Nord.
Jugant amb els estereotips més rancis dels italians, Un italiano en Noruega ( Quo vado? en l’original) ha arrasat als cinemes italians, on porta prop de 70 milions d’euros recaptats i és el film més taquiller de la història. Sembla un fenomen a l’estil de Benvinguts al nord o la variació italiana d’ Ocho apellidos vasco s, però el factor diferencial és la figura de Checco Zalone, guionista i protagonista del film, un humorista que ja va batre rècords de taquilla amb les seves dues comèdies anteriors, Sole a catinelle i Che bella giornata, que van convertir-se en la pel·lícula italiana més taquillera de la història abans de ser desbancades pel mateix Zalone. “Els italians sabem riure’ns dels nostres defectes. De fet, ens encanta rebolcar-nos-hi”, comenta l’humorista, que dilluns va presentar el film al BCN Film Fest. Zalone reconeix que és delicat riure’s de la gent que s’atrinxera en una feina en un moment de crisi econòmica, però sosté que a Itàlia el sector públic i el privat no tenen res a veure. “És gairebé impossible que acomiadin un funcionari -diu-. El problema és que, per aconseguir vots, als anys 80 els polítics van regalar llocs de treball innecessaris i les plantilles de les empreses públiques es van sobredimensionar. I ara els nostres fills paguen les conseqüències d’aquell fals benestar”.
Humor polític, però no ideològic
La popularitat de Zalone l’ha fet mereixedor d’elogis de polítics com Matteo Renzi, però a l’humorista també el critiquen per fer simpàtics i entranyables els defectes dels italians. “Hi ha gent que entén que jo absolc els nostres pecats i això no els agrada”, diu sense perdre el somriure. Una de les claus del seu èxit, defensa, és que les seves pel·lícules toquen temes polítics però no permet que hi entri la ideologia. “Un dels errors del cinema d’autor italià dels últims 20 anys, que no ha vist gairebé ningú, és que els directors s’han tornat funcionaris del cinema -critica-. Fan pel·lícules finançades per l’estat, molt d’esquerres i moralistes, en què el director et mostra l’horror de món en què vivim i com ell està per damunt de tot”.
Zalone admira més els mestres de la comèdia italiana clàssica. “Alberto Sordi és el millor -afirma-. Ell va personificar l’home italià com ningú i mai va tenir por d’interpretar personatges odiosos. Jo no tinc problemes per admetre que no m’exposo tant com ell. El meu personatge és incorrecte, però en el fons és bo. I les meves pel·lícules tendeixen al final feliç”. Pel que fa al futur, Zalone avança que no té cap projecte cinematogràfic a la vista -“Fer-te ric té un gran inconvenient, et treu les ganes de treballar”, bromeja- però que li agradaria tornar a actuar en directe. “Jo vinc del teatre i m’agradaria tornar-hi”, diu. Hi haurà bufetades per les entrades.
