Publicitat
Publicitat

62A EDICIÓ DEL FESTIVAL INTERNACIONAL DE BERLÍN

Jason Reitman presenta 'Young adult' fora de concurs a la Berlinale

Charlize Theron, eterna joveneta

Superat ja l'equador de la Berlinale, ahir es presentava fora de competició Young adult , una reedició del tàndem creatiu de Juno -Diablo Cody al guió i Jason Reitman com a director- que s'estrena a casa nostra aquest divendres.

Dels maldecaps uterins d'una adolescent saberuda i xerrameca passem a la crisi de maduresa d'una egocèntrica escriptora d'encàrrec de novel·les juvenils ("per a joves adults", puntualitza ella) que, a punt d'enfilar la quarantena, decideix recuperar el xicot que tenia a l'institut per reescriure en clau familiar el seu present. Evidentment, que el xicot en qüestió sigui ara un home casat amb una criatura de mesos no suposa cap problema per a aquest cas crònic d'immaduresa.

Cal lloar la composició del personatge, entre el menyspreu i la compassió, que fa Charlize Theron. El mateix passa amb Patton Oswalt, que interpreta un company d'institut de l'escriptora, un nerd que es va quedar mig paralític després d'una pallissa brutal als 16 anys. Arquetips oposats de la comèdia teen , entre els dos sorgeix una inesperada complicitat que proporciona les millors escenes d'un film amb un humor molt més fosc i amarg del que podria semblar a primera vista, més proper al cinema de Todd Solonz que al de Judd Apatow, per entendre'ns.

Tot i que Reitman defensava ahir en roda de premsa que la protagonista del film "no és un monstre, sinó algú que necessita desesperadament que l'estimin", Young adult esdevé un recital de bufetades contra el personatge. Un excés d'humiliacions que, finalment, coronen un recorregut dramàtic un pèl esquifit, més escaient potser per a un pilot televisiu que per a una cinta del teòric pedigrí de Young adult.

Gomes trenca el 'Tabú'

Mentrestant, a la competició oficial de la Berlinale, ahir va acabar l'espera del primer títol veritablement important d'aquesta edició. I això que les expectatives que rodejaven Tabú , el nou llargmetratge del portuguès Miguel Gomes, eren grans, especialment entre els cinèfils de línia més dura. La proposta s'articula en dues meitats, una primera de ritme pausat (a estones tediós) ambientada a la Lisboa actual, i una segona a les antigues colònies portugueses, abans que es proclamés la independència. Gomes canvia de registre entre una part i l'altra per evocar el llenguatge del cinema mut, però no com The artist , sinó eliminant els diàlegs de l'equació i conservant-hi la veu en off i el so d'ambient.

La singularitat de Tabú té tant a veure amb les referències que la travessen (el film de Murnau del mateix títol, el cinema d'Oliveira, el fulletó romàntic noucentista) com amb la forma en què Gomes fon aquests elements en una nova narrativa: hipnòtica, musical, enigmàtica i moderna.