Publicitat
Publicitat

LITERATURA

L'escriptor de Jerez, de 86 anys, considera que era el seu torn

El Cervantes premia la poesia insubmisa de Caballero Bonald

José Manuel Caballero Bonald va ser distingit ahir amb el premi Cervantes, el Nobel de les lletres hispàniques. El guardó reconeix un dels representants més destacats de la Generació del 50.

Luis Goytisolo va felicitar ahir "el bon poeta" Caballero Bonald, guardonat amb el premi Cervantes de les lletres hispàniques. També podria haver dit el poeta insurrecte, defensor de la insubmissió. O l'escriptor que no concep la literatura despullada de preocupacions estilístiques. O l'home que diu que la poesia és "un bon antídot contra la por". Tot això és José Manuel Caballero Bonald (Jerez de la Frontera, 1926), representant de la Generació del 50, juntament amb Jaime Gil de Biedma, Juan Goytisolo, Antonio Gamoneda, Juan García Hortelano i José Ángel Valente, entre d'altres.

"Era el meu torn", va dir ahir Caballero Bonald, quan va saber que el ministeri de Cultura li havia concedit un premi, dotat amb 125.000 euros, al conjunt de la seva obra. "Crec que em corresponia per edat. M'ha animat una mica perquè, com que no estic gaire bé de salut, m'ha estimulat", va explicar abans de fer broma: "Sóc l'escriptor més vell que existeix a qualsevol lloc". L'humor i l'escepticisme no l'han abandonat als 86 anys. Ahir va reconèixer que li ha estranyat guanyar el Cervantes precisament ara, perquè ell no és "gaire del gust" del Partit Popular.

Un bon poema justifica una vida

Poeta, narrador i assagista, a vegades tot alhora, Caballero Bonald va publicar a principis del 2012 Entreguerras (Seix Barral), un poema de tres mil versos que es pot llegir com una autobiografia que complementa els llibres de memòries Tiempo de guerras perdidas (1995) i La costumbre de vivir (2001). Tots tres són una finestra oberta a la vida d'un autor, també expert en flamenc, que per damunt de tot es considera poeta. "Un bon poema justifica tota una vida", va dir fa uns anys. La vida literària de Caballero Bonald va començar amb la publicació del poemari Las adivinaciones (1952). Quan va enllestir Memorias de poco tiempo (1954), la seva veu ja era poderosa. El febrer del 1959 va viatjar a Cotlliure per participar en un homenatge a Antonio Machado. La fotografia d'aquell acte va immortalitzar la Generació del 50. Aquell mateix any va guanyar el premi Crítica amb Las horas muertas , i després es va traslladar a Bogotà, on va fer de professor de llengua i humanitats a la Universitat de Colòmbia.

Durants els seus viatges per l'Amèrica Llatina va escriure la novel·la Dos días de setiembre , premi Biblioteca Breve de Seix Barral. El llibre és una dura denúncia de la societat de Jerez, i Caballero Bonald va haver de sentir veus que pràcticament l'acusaven de trair la seva terra. Quan va tornar a Espanya, el van detenir per raons polítiques. Tot i així, el poemari Pliegos de cordel (1963) va mostrar el poeta insurrecte que més tard tornaria a rebre l'atac del règim franquista, que el va tonar a empresonar. L'antifranquisme radical també amara l'obra poètica i narrativa de Caballero Bonald durant els primers anys 70, sobretot en la novel·la Ágata ojo de gato (1974), en què Doñana és el paisatge de la degeneració moral.

Manual d'infractors

Amb El descrédito del héroe , (1977), cim poètic d'alè barroc, va tornar a guanyar el premi Crítica. Després va seguir acumulant reconeixements, com el premi Plaza & Janés per En la casa del padre (1988), el Reina Sofia de Poesia Iberoamericana (2004) i el Nacional de les lletres espanyoles el 2005, quan va aparèixer el poemari Manual de infractores .

Després de publicar Entreguerras va assegurar que ja no escriuria cap llibre més. "No puc plantejar-me una novel·la o un assaig a llarg termini", va dir. Però va deixar la porta oberta a escriure "algun poema".

Les