Gilda fa lliscar el guant. El passat també envelleix. La nostàlgia és voluble. El neoburlesc ha complert dues dècades de reivindicació i mi(s)tificació de l' stripper nord-americana dels anys trenta, quaranta i cinquanta. Barcelona, la metròpoli de l'últim crit quan la resta del món ja està afònic, va descobrir la nuesa camp fa poc. El 2009 es va instal·lar a la Sala Apolo una proposta mensual batejada amb una declaració de principis: Taboo. I hi continua instal·lada, amb la complicitat d'un suggerent decorat decadent. El 2011, sis mesos després de la seva reobertura, el nou El Molino pujava a l'onada vintage i organitzava el I Festival Internacional de Burlesque. Dimecres passat se'n va inaugurar la segona edició.
Gypsy s'enrotlla les mitges de seda. Festival Internacional de Burlesque. Títol pompós. Així és fàcil pensar que al Paral·lel s'hi trasllada per uns dies l'exuberància femenina que es congrega a la convenció de Las Vegas per elegir la Miss Exotic World Pageant o a la reunió anual que organitza el Tease-o-rama de Sant Francisco. En aquest circuit el director Matthieu Amalric hi va trobar les incomparables protagonistes -per físic i talent- de Tournée . Canes va premiar aquest docudrama que mostra sense maquillatge les interioritats d'unes artistes atípiques, dedicades a un gènere que al segle XXI es debat entre l'amable enyorança d'una estètica tecnicolor, un discutit acte d'alliberament feminista i una declaració de principis underground .
Mae es desfà les cintes de la cotilla. Les pretensions d'El Molino són molt més modestes, en nombre i filosofia. El festival és una adaptació del seu espectacle en cartell ( Live in burlesque ), incorporant-hi els números especials d'una colla d'artistes convidades. Chrys Columbine i Miss Banbury Cross exhibeixen l'estudiat glamur de les pin-ups dels anys cinquanta, el look que ha convertit Dita von Teese en una rendible imatge congelada en el temps. Aurélie Bernard es dedica a l'acrobàcia entre cordes, sense gaire concessió a la sensualitat carnal. I l'australiana Jess Love es destapa com una gran militant del nu al servei de l'humor, el millor fitxatge del festival pel desvergonyiment i l'actitud punk al número del hula-hop .
Lilly deixa caure els tirants del sostenidor. Ni la genuïna calidesa molinera de Merche Mar, ni la inesperada conya republicana de The Chanclettes i la seva versió accelerada de l'annus horribilis dels Borbó aconsegueixen propagar la humitat canalla que s'espera d'un local que va tornar per perpetuar el seu mite en la història barcelonina. L'obsessió per l'estètica arty -i el bailaor Amador Rojas n'és el representant més barroc- té l'efecte d'una ingesta de bromur artístic. El Molino basa la seva nova personalitat en una successió de números clonats de musicals d'èxit ( Don't tell mama de Cabaret , Be italian de Nine o un maxmix de Moulin Rouge ) i una ambigüitat sexual per a tots els públics. Des de la inauguració ha perdut certa frescor pop i el revitalitzant cutre-lux que hi aportava la Terremoto de Alarcón com a mestra de cerimònies. Ara s'assembla a l'oferta d'una sala-de-festes-amb-sopar convencional, com el que publicitava la Scala a la Barcelona preolímpica.
Dirty Martini descobreix la brillantor de les seves mugroneres. Hi havia més transgressió en la mirada directa d'una nua i molinera Bella Dorita cap als anys vint -una ciutat i una època que rivalitzava amb Berlín en trencar tot tipus de tabús-, en la camisa de Christa Leem o en la percussió d'un cul a pèl sobre el piano de Carles Santos que en el xou que ara munta cada nit El Molino. Per trobar alguna cosa semblant a l'escena off-off que acull els exemples més interessants del renascut gènere de les varietats cal volar a Londres, viatjar a Saragossa (El Plata) o caminar fins al veí Apolo. Focus sobre la carn. Aplaudiment.
