'Campanades de boda': Quin gran casori!
Per molt que totes les bodes siguin semblants, quan La Cubana et convida a la seva ja saps que alguna cosa amaga, que alguna sorpresa t'estarà esperant i que no seràs un espectador passiu de la cerimònia -per més que ho vulguis-. Després de quatre anys sense pujar als escenaris i amb un espectacle avortat abans de l'estrena el 2009 ( Pili & Willy ), La Cubana torna a lluir la seva enorme generositat, el seu amor pel teatre, i en concret pel teatre de revista, recuperant algunes idees de creacions, com les Teresines que van fer per televisió, però també amb l'enginy que caracteritza el director de la companyia, Jordi Milán, i la seva tropa.
Aquesta boda és molt nostrada, perquè es casa la filla de la família Rius, la Violeta, i molt internacional, perquè ho fa amb un actor de Bollywood que està a l'Índia. Els Rius han creat un imperi de floristeria i això quedarà palès des del vestíbul del teatre fins al sensacional emmascarament de l'escenari, i a la platea a la segona part de l'espectacle, on assistim pròpiament a la cerimònia nupcial.
Els Rius són una família amb una mica de tot. Des de la mare, l'Hortènsia (estupenda Annabel Totusaus), separada i amb molt de caràcter, la tieta Margarita (superba Mont Plans, que clava cada frase), la tieta Consuelo (molt eficaç Meritxell Duró), com la parenta espanyola catòlica, apostòlica i romana, el germà homosexual i la seva parella, el tiet casat amb una brasilera, l'exmarit ajuntat amb una francesa borratxa… A la primera part de Campanades de boda ,i durant les sis hores abans de l'enllaç, anem coneixent els personatges en una genuïna comèdia de tresillo on els nervis, no només de la situació sinó també els de l'estrena, provoquen massa crits i una manca de ritme que de ben segur s'anirà arreglant amb els dies.
Paraules d'amor hindú
Sortosament, amb l'inici de la cerimònia torna La Cubana més engrescadora, més exagerada, la que explora i explota la complicitat del públic, que li posa barrets i pameles… i la singularitat que la boda es fa a la vegada al Teatre Tívoli (els espectadors en són els convidats) i a l'Índia i per videoconfèrencia. Això dóna peu al guirigall i les coloraines del món de Bollywood, que inclou una divertida versió de Paraules d'amor, de Joan Manuel Serrat. I així fins a l'apoteosi final amb la cançó Com ens agrada fer teatre , de Joan Vives, que fa aixecar el públic dels seients. A la fi, un gran casori i una vetllada de les que et deixen amb un gran somriure als llavis i el cor content.
