Calixto Bieito torna a acompanyar Lear en el seu descens al caos
El director català debuta a l’Òpera de París amb el títol d’Aribert Reimann
ParísShakespeare ha estat una presència assídua en la carrera de Calixto Bieito, incloent-hi una de les tragèdies més desesperançades del Bard, El rei Lear, un dels punts àlgids de l’etapa del director català al capdavant del Teatre Romea. Bieito ha tornat ara a aquest títol en forma de la seva versió operística més divulgada, en el que ha representat el seu debut a l’Òpera Nacional de París, un pas més en una carrera internacional sense aturador.
Lear ha atret i espantat molts compositors d’òpera, com Verdi, que mai va materialitzar un projecte que va acariciar durant anys. Un dels grans cantants del segle XX, Dietrich Fischer-Dieskau, va voler encarnar aquest rei que divideix els seus dominis entre les dues filles grans, i descobreix massa tard la fidelitat real de la més jove. El baríton alemany va picar a diverses portes, incloent-hi la de Benjamin Britten, però seria finalment Aribert Reimann qui assumiria el repte. L’estrena de Lear a Munic, el 1978, va ser un èxit que propulsaria la carrera de Reimann com un dels grans operistes de finals del segle XX, posició que títols posteriors com Bernarda Albas Haus -vista a Peralada el 2001- confirmarien.
Amb la fama que el precedeix pel seu llenguatge hiperbòlic, algun espectador parisenc podia quedar sorprès pel control, la mesura fins i tot, que Bieito evidencia en aquest Lear. Es tracta d’una estratègia del tot lògica, ja que accentuar la brutalitat inherent a la trama hauria estat una redundància inútil atesa la violència paroxística de la mateixa música. Bieito no amaga res, però tampoc subratlla res, i és mitjançant una esmolada direcció d’actors, i no per una mera acumulació d’efectes, com el director ens guia per aquest descens inexorable cap al caos. La primera escena és un exemple perfecte d’aquest control exercit per Bieito: un Lear encara prepotent reparteix el seu regne amb trossos de pa que llença a terra i que Goneril i Regan recullen amb la boca, en un servilisme extrem que aviat esdevé rancuniosa crueltat.
El cos envellit
El magnífic decorat de Rebecca Ringst, col·laboradora habitual de Bieito, contribueix de forma decisiva al simbolisme desintegrador de l’òpera i el muntatge. Les grans plaques de fusta que emmarquen l’escena s’inclinen i retorcen quan Lear és expulsat per les seves filles: un món tancat i opressiu dóna pas al caos i, amb les plaques ja del tot abaixades, a la buidor final. Per la seva banda, les projeccions en vídeo de Sarah Derendinger apunten a un dels fils conductors de diversos muntatges recents de Bieito, la vellesa i la decrepitud del cos. Atesa la figura saludable de Bo Skovhus, la presència d’un ancià esprimatxat, del tot nu, mentre Lear delira enmig de la tempesta és un recurs dramàtic del tot comprensible.
La portentosa interpretació de Skovhus és un dels elements més destacables d’un repartiment sense baules febles en què també sobresortien la verinosa Goneril de Ricarda Merbeth, el noble Gloucester de Lauri Vasar i el càlid Edgar d’Andrew Watts. Fabio Luisi va dirigir sense concessions una partitura granítica i aspra, que contrastava amb força amb les lluentors del Palais Garnier. La juive a Munic és el nou repte internacional de Calixto Bieito. I Barcelona, quan?
