LLIBRES
Cultura 11/03/2013

"Cal programar més apostes arriscades"

Alex Ross presenta el seu nou assaig sobre música, 'Escucha esto', al Conservatori del Liceu

Jordi Nopca
2 min
"Cal programar més apostes arriscades"

Barcelona"Odio la música clàssica: no la cosa en si, sinó la denominació. Amaga un art tenaçment viu en un parc temàtic del passat". Així arrenca el primer dels vint assajos que Alex Ross recopila a Escucha esto (Seix Barral). El crític musical de la revista The New Yorker , nascut a Washington el 1968, va aconseguir que el seu primer assaig, el monumental El ruido eterno -història cultural de la música durant el segle XX-, entrés a la llista dels llibres més venuts combinant amenitat i exigència. "És un dels punts que em plantejo de manera més insistent quan escric -reconeixia durant l'última visita a Barcelona, convidat pel Conservatori del Liceu-. Penso constantment en un lector que tingui coneixements de musicologia, però llavors em pregunto per aquella altra persona que agafa un llibre meu moguda per la curiositat i que no sap pràcticament res de música clàssica".

Escucha esto és una nova lliçó de rigor i magnetisme, que recull una petita part dels interessos musicals omnívors del crític nord-americà. Després del manifest inicial, en què combina els comentaris sobre la simfonia Heroica de Beethoven amb mencions a The Beatles, Sonic Youth i Pere Ubu, Ross dedica pàgines a resseguir la ductilitat de la música a l'hora de transmetre emocions en un text titulat Chacona, lamento, Walking blues . Més endavant analitza l'obra de John Cage, Bob Dylan, Wolfgang Amadeus Mozart i Franz Schubert, reconstrueix la trajectòria de Björk, homenatja la mezzosoprano Lorraine Hunt Lieberson, explica una gira amb el quartet St. Lawrence i s'acosta a l'impacte de la música clàssica a la Xina actual.

Educació i falta de risc

La crisi de l'educació musical és un dels temes que el preocupa més. "Que no s'estudiï allunya la gent de la recepció de la música clàssica, que es descobreix molt més tard que la literatura o que les arts plàstiques -va dir Ross-. Un altre aspecte significatiu és comprovar com la majoria d'auditoris han anat programant cada vegada menys música clàssica feta ara. És un procés llarg, que ja a finals del segle XIX començava a mostrar que no s'esperaven noves obres clàssiques: els auditoris es van anar convertint en altars del passat". Un altre punt que caldria començar a canviar és el conservadorisme: "Cal programar més apostes arriscades".

Alex Ross no es va oblidar d'abordar un dels punts calents del present, la crisi. "Als Estats Units hi ha grans orquestres que estan a punt de plegar, i d'altres que no tenen gaire segur un futur immediat. En el cas de la música de cambra és diferent: com més autònomes són les formacions, més es poden adaptar a les noves circumstàncies. Està passant una mica com en l'era en què es van extingir els dinosaures. Quan això va passar, criatures petites com els mamífers van poder proliferar".

stats