Clara Segura: “Les dones hem de ser fresques com els homes”

S’acaba d’acabar la segona temporada de Nit i dia. Què et diu la gent?

Em pregunta si sempre m’han de veure patir tant a la pantalla. Vejam, una mica, sempre patiré! [Riu.] Veig que anem bé quan pel carrer em diuen: “Ahir et cridava a la tele: «Per què entres?! Per què baixes?!»” Fins i tot la meva família m’envia whatsapps : “Nooo!” [Riu.] Però a mi també m’agradaria que aquella dona rigués, que tingués un moment de felicitat! Si hi ha tercera temporada, que sembla que sí però no hi ha confirmació, voldria negociar encara que sigui un dia de felicitat de la Sara Grau!

Quina marca està deixant el personatge i la sèrie en la teva carrera?

No ho sé. Diria que m’ha ajudat a assolir a la televisió una credibilitat que penso que tinc al teatre. I, en general, les sèries que fem aquí estan fent que agafem credibilitat tots, guionistes, directors, actors, equips de càmera, tots els departaments necessaris per fer una bona sèrie. Competim amb sèries de Netflix i la HBO, amb una brutalitat de pressupostos que aquí no tenim. Per tant, trobo que hem d’evolucionar per promocionar-nos més a tot el món. I creure més en nosaltres. Aquí hi ha professionals tan bons com a qualsevol lloc amb una indústria potent de cinema o televisió.

Nit i dia resisteix a les comparacions, oi?

Nit i dia, sí. Me’n vaig adonar només llegint els guions. Vaig quedar amb el Lluís Arcarazo i l’Oriol Paulo, i em vaig quedar enganxada a la sèrie només de sentir-los a ells. Hi havia una trama i una manera de fer que no emula CSI, sinó que fa parlar la policia d’aquí, o els metges, o els advocats, i res no sona estrany. I després hi ha la narrativa de càmera. Nit i dia va de germana del cinema. A vegades hi ha una escena i et preguntes com ho haurem d’explicar els actors, i et venen el Huerga o el Mena i et diuen que la càmera farà un zoom o un circular, i ja no ho has d’explicar tu.

Et pregunto això de la marca perquè he sentit gent que diu: “Aquesta noia és la nova Anna Lizaran”.

Doncs jo encantada que el meu nom soni al costat de l’Anna Lizaran. Sempre penso què hauria fet ella aquesta temporada, i que jo l’hauria anat a veure. M’agradava tant la seva manera de prendre’s la feina i la vida que és un elogi. I admeto que la Sara Grau és un personatge de consagració. De fet, havia de triar entre Nit i dia i un projecte de teatre, i vaig agafar la tele. Tenia molta necessitat d’aprendre de la tele.

Què et faltava per aprendre?

El dia a dia, fer un personatge amb el pes de l’acció... Tot això és molt canyero. “Avui, seqüència 2 del capítol 10; demà, seqüència 5 del capítol 1”. I portar l’ordre de tot el que fa el personatge. Tot això en 13 capítols, que són gairebé 7 pel·lis i mitja, és un flipe. Després t’emparanoies, i t’adones que l’espectador també suma, i no cal que ho expliquis tot a cada seqüència.

Perquè sumar és el que més ens agrada, als espectadors... Sobre tu he sentit un avantatge i dues qualitats. L’avantatge és que tens una veu més greu i un to més baix, i fent determinats papers no sones mai estrident.

Sí. M’ha portat els meus problemes vocals, però sí.

I les dues grans qualitats: tens molta tècnica i molta veritat.

He treballat bastant. L’Institut del Teatre em va donar la base tècnica amb què creixem tots els actors. No vull obviar la que portava de petita, el piano i la dansa, gràcies a la senyoreta Surroca. Bé, i als meus pares, que em van pagar les classes. Shakespeare és música, encara que sigui una traducció. O Lorca, ara que estic fent Bodas de sangre. La música m’ajuda a interpretar-los.

I la veritat?

És una cosa molt estranya. A vegades, dins teu, notes que tens el personatge ben agafat i a vegades notes que aquella veritat es queda estreta, que aquell to ja l’has fet servir, que el vestit et queda petit, no sé com dir-ho.

Com t’aproximes a cada personatge?

Una professora cubana ens deia que el tresor que trobes en una obra és el primer impacte quan la llegeixes per primer cop. Perquè amb el primer impacte vehicularàs la relació afectiva i artística que hi estableixis. I és veritat: quan alguna cosa m’ha commogut i m’ha assaltat en una primera lectura, no ho sé, a Antígona, Incendis, Mar adentro... després no ha sigut gaire diferent quan he hagut d’actuar. Ja m’havia afectat de tal manera que m’era molt fàcil tornar-hi. Es tracta d’empatitzar amb el personatge.

¿Recordes la primera emoció quan vas llegir el paper de la Sara Grau?

Em va fascinar pels silencis. Hi havia uns silencis que no estaven explicats. Hi havia una cosa molt temptadora, que era un paper femení potent amb un costat fosc. Normalment les dones són consorts o fan papers blancs. I la Sara era molt potent. A vegades em deien: “Que fresca, nena!” I jo pensava: “Que bé, les dones hem de ser fresques com els homes”.

El meu moment revelació del personatge va ser quan vas a la consulta de la fecundació in vitro, i qui es distreu amb missatges de feina mentre el metge dona les explicacions ets tu i no el teu marit.

M’agrada molt que sigui una dona addicta a la feina, i li digui al Lluís que no té clar si li anirà bé quedar-se embarassada i que, realment, sembli que els papers s’han girat. Potser no és que s’hagin girat els papers a la societat, és que no hi ha papers. Les famílies no són com les enteníem abans.

Tens molta expressivitat en el rostre, i a la tele la pots lluir més que en el teatre.

Sí. Al teatre hi intervé molt més el cos i els peus treballen més. A la tele aguanten. Però també podria ser un handicap. Jo tinc faccions grans, i segons què fas es veu molt. Recordo alguns directors que m’han cridat a part i m’han dit [afluixa la veu]: “No cal que exageris, que és un pla molt tancat...”

¿Actors i actrius esteu igual de considerats?

Econòmicament, algun cop he hagut de preguntar què cobrava algun company, sobretot si resulta que jo surto més. Artísticament, formem part del mateix equip i si tens un col·lectiu que et respecta, tens més força.

¿Recordes el moment revelador en què vas dir “Vull ser actriu”?

Sí. De molt petita. Aplauso em va fer molt mal.

¿El programa musical de dissabte a la tarda?

Sí. Em va fer mal en el bon sentit. Hi havia espectacle i música. I jo agafava els micros a casa i repetia tot el xou. Saps qui em va marcar? La Raffaella Carrà. Esclar, jo soc del 74, m’he format amb la tele dels 80. Suposo que em va marcar el desparpajo d’aquella dona. Després vaig anar filant més prim, però jo volia cantar, micro i xou.

I quins models has tingut? Montserrat Carulla, Julieta Serrano, Rosa Maria Sardà, Núria Espert, Anna Lizaran, Rosa Novell, Vicky Peña, Emma Vilarasau...

De totes et podria triar coses que m’han marcat. De Julieta Serrano, Mujeres al borde de un ataque de nervios quan és a la moto. De la Carulla i la Vicky Peña, La reina de la bellesa. De l’Emma Vilarasau, Dansa d’agost. M’han marcat coses de totes. De la Núria Espert, una obra que va dirigir al Grec, Medea. Un dels actors va tenir una lipotímia, i ella va sortir a dir: “Disculpin, jo llegiré el paper de l’actor”. Em va fascinar com va continuar, agafant el paper amb un respecte... El que té la Núria. I de la Sardà, qualsevol cosa d’ella. Des del Festa amb Rosa Maria Sardà a TVE...

Amb guions del Terenci Moix.

Era molt modern allò, molt més que coses que es fan ara. M’agrada la comèdia. Fins i tot em fa riure la gent quan riu. Amb el Bruno Oro ens havia passat, a dalt de l’escenari ens havia fet riure alguna senyora que tenia un atac de riure. Però esclar, ella havia anat al teatre a riure.

Tu ets més de dia o de nit?

Tinc un problema: m’agrada llevar-me d’hora però tinc una feina noctàmbula. Haig d’estar a tope a dos quarts de nou del vespre. I m’agrada sortir de la funció i estar una estona xerrant, res, a vegades no arriba a un quart d’hora. Abans no, recordo els pares que em deien: “No cal sortir cada nit després de la representació, Clara”. Això ho vaig aprendre amb el temps. Amb els fills s’aprèn de cop. Tinc dos fills i el petit té tres anys...

Què entenen, de la feina de la mare?

“La mare va al teatre”. Entenen que m’agrada molt la feina. I és una bona manera que tinc de fer-los entendre que no estic amb ells però que faig una cosa que m’agrada molt. I tant de bo ells aprenguin a triar una feina que els agradi. Hi ha dies com avui, que estic tot el dia amb ells i després vaig al teatre, que ho porten millor. Quan els vaig a buscar a l’escola i els deixo a casa, hi ha aquell petit retret de “Ja te’n vas?” Que potser no l’hi fan al pare, i això que arriba més tard. És una cosa que he hagut d’intentar gestionar sense culpa, que a vegades les dones la portem una mica de sèrie. És que som culpables d’haver nascut, gairebé a nivell atàvic. Vivim un cert moment d’efervescència de reconèixer sentiments que no són nostres. I qui me’ls ha posat? I crec que comencem a dir prou.