Publicitat
Publicitat

MÚSICA CLÀSSICA

Un Brahms intens marca el retrobament de Foster i l'OBC

L'esperat retrobament de Lawrence Foster i l'OBC després de set anys de distància ha afegit una gran càrrega emocional a un dels concerts més atractius de la temporada. Amb Foster de titular, la formació va viure la millor etapa artística (1996-2002) de la seva moderna història. Ara el director torna amb molta emoció -"És molt important per a mi perquè vaig marxar amb una ferida que ara s'ha guarit", va dir a l'ARA divendres- i il·lusió, disposat a obrir un nou capítol en la relació amb una orquestra amb qui va viure anys feliços. Foster és dels directors que no fallen mai: no és capriciós en els assajos, busca feina ben feta, fruit d'una envejable experiència professional i un domini absolut del gran repertori, un fet que els músics sempre agraeixen. Va obrir el concert amb la Desintegració morfològica de la Xacona de Bach , una obra gens fàcil de Montsalvatge que va gravar amb l'OBC. Domina el llenguatge del gran compositor català, a qui va conèixer durant els anys barcelonins i ho va demostrar amb una versió clara i planificada amb absolut rigor.

Foster sempre ha tingut bon olfacte a l'hora de promocionar nous talents. Sota la seva batuta, i amb només 15 anys, la violoncel·lista Alisa Weilerstein va debutar a Europa tocant l'opulent Concert per a violoncel de Dvorák, escollit per celebrar sentimentalment la retrobada amb Barcelona. Weilerstein, que ha pujat molts esglaons en l'escena internacional, enlluerna per la precisió, energia i riquesa sonora: té, potser, massa temperament i una gestualitat una mica teatral, molt útil per seduir el públic. Toca molt bé, però la contenció puntual rebaixaria la tendència a l'efectisme.

La vetllada es va tancar amb una serena versió de la Simfonia núm. 4 de Brahms: lirisme efusiu i dinàmiques ben controlades. Va ser un Brahms servit al punt, amb aquest difícil equilibri entre passió i rigor formal que en caracteritza la música. Després de moure's en nivells de simple correcció professional en la primera part del concert, la resposta de l'OBC va créixer en la Quarta de Brahms, servida amb molta més calidesa, qualitat i brillantor sonora. Potser va ser fruit de més hores d'assajos. O de més implicació emocional davant un director estimat. Però ens agradaria que aquest rendiment fos sempre marca de la casa, no flor d'un dia.